
domingo, 31 de julio de 2011
Fly me to the moon: Joanna Newsom y Beach House

viernes, 29 de julio de 2011
Reptes complits superant expectatives

lunes, 25 de julio de 2011
Falles i fallaires de Llesp

Com diuen en castellà, "no hay dos sin tres", i malgrat que un cansament acusat arrossegat de la ciutat me'n va fer dubtar, va ser arribar a Llesp i saber que sí, que tornaria a baixar, si calia ja agafaria una falleta xica.
Però desprès va arribar el moment de triar la falla i mon germà xic, sobrestimant les meues possibilitats, me'n va adjudicar una de ben pesenta. Encara vaig tornar a l'era de Pau a triar-me'n una altra, però a l'hora de la veritat, veient i sospesant les dos falles, vaig pensar que les falles tenen, o han de tenir, un punt de patiment, perquè desprès la satisfacció és més gran, i vaig agafar la primera, la grossa.
Així que amb la falla més gran que he portat fins ara, o si més no la més pesenta, tocades les nou vam pujar cap a sota el Forat de Mora. Dels 40 fallaires del primer any l'any passat ja erem 80, i enguany, si fa o no fa.
Allà dalt hi estem ben estrets, arrapats a la pendent com xuts al camal d'un roure, però té la seua gràcia. El ritual de sempre: truita amb trumfes, carn arrebossada, xuriç, pastes i botes de vi passant de mans. Fot un fred de deu, però els nervis fan que vagi guardant la roba a la motxilla, a l'hora de baixar la samarreta sobra.
Samarreta que enguany és roia amb el segell blanc, l'any passat, primer any que la comissió de fallaires en va fer, com contribució a la festa (samarreta i falla per 10€) era toronja amb el segell en negre. Molt xules les dos, i molt xulo això de baixar tots amb la mateixa samarreta. Bé, tots menys alguns que encara no s'han enterat que portar la de l'any anterior només és cool als festivals. Portar la de l'any passat a les falles del teu poble per no gastar-te 10€, és ranci.
A l'hora d'encendre, contra tot propòsit, vaig badar. Volia sortir ben endavant, que es baixa tan tranquil, però com l'any passat em va tornar a tocar de la meitat cap enrere. Cagonlou. La part de la muntanya és fàcil, cal vigilar on poses els peus i que vigilant els peus no et mengis la falla del davant, però no té més secret. El fotut és quan arribes a la plaça, perquè toca córrer. I us ho ben dic, córrer per a "que no si trenque!!!" amb 10 o 15 kilos recolçats a l'espatlla no és fàcil, encara que veient a molts fallaires experts sembla que portin un misto.
No és el meu cas, així que aguanto com puc, apreto si veig que "si trenque", miro de no fotre'm de lloros baixant pels camins de Call i de Basuré cap a la plaça, i quan penso que si he de fer una altra volta em petaran els pulmons, que ara sí són plens de fum resinós, ja està, és l'hora de llançar la falla. A Llesp, com que no tenim unes falles tan lluides com a d'altres pobles, ni podem fer el faro a dalt, el fem a la plaça i abans de llançar la falla fem un rocle al voltant, llevem la falla al cel i cridem com esperitats abans de llançar-la als peus del faro, que fa una brandera de por. Aquest moment final és espectacular.


Saber que sí, que has baixat, que ton germà no ha sobrestimat les teues possibilitats, que has baixat una falla amb cara i ulls, que has suat, has patit, però per sobre de tot, has disfrutat i has complit amb un rite que t'omple d'energia i orgull, no té preu.
L'any que ve, més i millor.
Fotos: Núria Castells.
domingo, 24 de julio de 2011
Llesp we can 2.0
Difícil estar al nivel en tales circunstancias, por lo que decidí hacer lo que mejor sabía. Desbarrar continuamente sobre lo que mas me gusta, y meterme con la mas débil (o la que mas aguante tiene), en este caso Margarita.
Nos presentamos en un hostal sospechosamente anejo a la plaza mayor y confiando en que teníamos amigos que no mentían a amigos. Por desgracia las ondas del sonido pueden mas que las paredes de piedra y hemos podido disfrutar durante dos noches de los mejore éxitos de todos los tiempos de los casetes de carretera. Y el sábado hasta las 9 y porque aparecieron los Mossos a apagar la música.
El viernes se dio todo lo que se podía dar y el resto del finde fue a base de manzanillas. Y no es de extrañar teniendo en cuenta que quienes ponían los cubatas el viernes no pasaban de los 15 años y se dejan llevar por las clientas en la mezcla exacta de los líquidos.
Les falles fueron impresionantes de bonitas y de primitivas, de aquellas cosas que te revuelven las tripas, pero para bien. Gwen llegó un poquillo apurada y yo no me atreví a hacer trabajar mi tendón de aquiles.
El perro nos dio una noche de ladridos y luego casi le atropellan. El niño la lió todo lo que pudo. Ninguna novedad.
Amy murió y nos dio mucha pena, porque nos gustaba mucho. Llegamos al consenso que no nos gustaba Heroes del Silencio y que Melendi debía haber muerto antes.
Concretamos como debía ser el perfil ideal en Meetic para encontrar una media naranja o un cuarto al menos. Aunque algunos seguimos defendiendo Facebook como puerta al amor. Tambíén estuvimos de acuerdo que las relaciones hay que cortarlas por lo sano cuando no te hacen feliz y que hay que acabar peleao porque es mucho mejor para la recuperación.
Me agradó que alguien me reconociera como el tío que toca la guitarra sin camiseta, no puedo negarlo.
Margarita aprendió lo que era un gangbang y el resto lo que significaba colofón.
Y nos encantó Nuria y la comida que nos hizo para despedirnos. Aunque todavía me repite el all-i-oli, me lo advertiste. Y también me apasionó la decoración del forn.
PD: espero que el año próximo vengan mas chicos y podamos hablar de nuestras cosas.
Llesp, we will come back soon!!
jueves, 21 de julio de 2011
Del 40 al 1 rayueleando
- La Gran Broma Final de Nacho Vegas
- Come as you are de Nirvana
- Hola (to see the animals) de Sunday Drivers
- La Cafetera de The New Raemon
- Brigitte de Los Planetas
- Una llamada a la acción del Sr. Chinarro
- Afraid of everyone de The National
- You and I de Wilco
- Adelante Bonaparte de Standstill
- Es feo de Manos de Topo
Mas información aquí
Votad en comentarios