Bruce Springsteen, 21 de juny de 2025, Donosti

Bruce, llum de la meua vida, foc de les meues estranyes. 

Ja sé que parafrasejar Nabokov a aquestes alçades de quarta onada del feminisme és una mica pixar fora de test, però si tens una primera frase de llibre genial, que s’adapta a tantes ocasions, és llàstima no emprar-la. Que no és el primer cop que ho faig, li tinc predilecció. 
Bruce, llum de la meua vida més que foc de les meues entranyes. M’has acompanyat tantes hores des de fa quaranta-un anys. Que es diu aviat, quaranta anys, però en vaig ser conscient fa uns dies, omplint els “personal details” al web per malalts mentals MyBossTime.com, de què algú em va parlar l’any passat, i on finalment em vaig donar d’alta uns dies abans del concert. Hi ha un camp que pregunta “Fan since”, des de quan ets fan, i bé, això va passar al 1984, quan el Born in the USA va fer-se prou omnipresent a ràdio i televisió com per arribar a les orelles d’una nena d’onze anys que vivia a un poble xic de montanya on llavors només es veia “la primera cadena” de RTVE. 

Sabia que mai haig escoltat “Candy’s Room”, i és un fet luctuós (guardem un minut de silenci) que no ha canviat després del concert de dissabte a Anoeta. Però l’any passat em preguntava si havia escoltat “My city of ruins” o no, i ara et puc dir que no l’havia sentida mai en directe i això sí que va canviar dissabte, que la van tocar a mig concert. 
El tema “Rosalita” seguim sense haver-lo arreglat, però (un altre minut de silenci). 
I “Jungleland”, que m’hauria delit per sentir una (última?) vegada més, només l’haig sentit un cop i fa 23 anys (tercer minut de silenci).
Ja paro. 

Però comencem pel començament, encara que sigui al quart paràgraf. Després del concert del 2023 pensava que hi havia la possibilitat que fos l’últim, i després dels dos de l’any passat em vaig prometre anar a tots els concerts que pugués d’ara endavant fins que fos realment l’últim. En algun moment de les setmanes posteriors vaig mirar si quedaven entrades pel concert de Marsella, que queia en dissabte, i sí, en quedaven, i hotels, però no vaig engegar la maquinària i al setembre van anunciar els altres concerts que havien d’acompanyar els quatre postposats, i hi havia Donosti. Més fàcil, en principi, que no més barat, i amb la true fan que m’havia acompanyat a la pista davantera del segon concert de 2024, la quarta Cristina que em fa de “partner in crime”, vam posar en marxa la maquinària. El dia que tocava jo vaig aconseguir dos entrades a pista davantera, i a la nit vaig reservar un hotel a preu estratosfèric i obscè, però endavant les atxes. Si el segon concert que van anunciar i posar a la venda hagués estat el dilluns 23, potser ens hauriem pensat fer doblet. 

Dos dies abans de marxar estenia roba escoltant “Born to run” i em van començar a caure llàgrimes galtes avall pensant que, si la tocava a Donosti, era molt probable que fos l’últim cop que la sentia en directe. Vam arribar a Donosti divendres a la nit, Springsteen ho havia fet a la tarda. Els videos baixant de l’avió o saludant fans a l’hotel mostren un home vell, que no camina amb agilitat, i això confirmava els meus pensaments més funestos. Però l’home que va sortir a l’escenari a Anoeta sembla cinc o deu anys més jove, i si bé l’agilitat no acaba de recuperar-la, la cara resplendeix, i puja i baixa de dalt de l’escenari als graons inferiors i a peu de tanca, a deixar-se tocar i abraçar pels fans que han fet cues ordenades de dies o si més no hores. És bastant increible i sorprenent la transformació. Sí, els concerts ja no duren més de tres hores, el de dissabte va ser de dos hores i tres quarts, i els setlists són, evidentment, més curts, però segueixen sent una gran festa de rock’n’roll, una piconadora que et fa moure les cames i remoure els records. 

Aquesta mini-gira europea, perquè només té catorze dates i de moment no hi ha prevista una US-leg, l’han batejada com “Land of Hope and Dreams Tour” i deu ser la més obertament política, Springsteen goes cantautor-protesta. Fins i tot han tret un mini-recopilatori de quatre cançons (Land of Hope and Dreams, Long Walk Home, My City of Ruins i Chimes of Freedom, les quatre incloses al setlist de dissabte) i dos discursos, els que ha fet des del primer o segon concert a Manchester, carregant contra Trump i tot el que està passant a USA. Discursos que estaven subtitulats en euskera a la pantalla principal i en castellà a les laterals.

I no oblida el rock’n’roll, va obrir el concert amb “No surrender” seguida de “My love will not let you down”, i es va esgargamellar a “The promised land” i “Murder Incorporated”; ni l’entreniment, posar-nos a ballar i saltar a tots amb “Hungry heart” i “Badlands”; ni els moments recollits, com “House of thousand guitars” i tancar la primera part amb “Thunder road”, llàgrimes galtes avall, la vaig plorar molt bé. 

Breu pausa i de seguida el que els setlists de tota pàgina que els recopila anomenen “encore”, és a dir, bis, i com a bis, tot un conjunt de greatest hits, set al nostre concert, dels què uns quants es toquen amb tots els llums de l'estadi encesos i els braços enlaire. Bisos de set cançons, això només ho fa Springsteen. No, perdò, també ho fan The Cure.
Vaig sortir d’Anoeta amb el cor encongit i expandit alhora, és possible, però sense sensació de comiat, de que hagués estat l’últim cop. L’endemà l’algoritme d’instagram em va regalar un titular d’una entrevista feta uns mesos enrere: no pensa fer una gira de comiat i es veu girant fins els noranta anys. 

Que l’univers els doni salut i bons metges a ell i a la totpoderosa E Street Band (oi que sí, Stevie? guiño, guiño). Que se’ls veu a tots molt en forma, però no són joves, i no tots tindran un substitut de l’alçada i categoria de Jake Clemons. 

Que l’univers em concedeixi salut també a mi, i calerons, i dies de vacances. Perquè ara això ja és més que determinació, és un compromís segellat, una promesa ferma. Anar a al menys un concert per gira. I si només gira per Estats Units i cal travessar l’Atlàntic, que així sigui. 

Publico amb retard i aquest text de dalt el vaig escriure el dia 24 a la tarda, abans de saber que el concert d'aquella nit seria el que quedaria al record dels fans com a èpic i irrepetible. Els va vaure una tronada amb llamps, trons i pedra, que va fer aturar el show durant 35 minuts, i a la tornada Bruce va alterar el setlist i els va regalar cinc temes més, entre ells "Growin' up" (malditos!) i "I'm on fire", i pel que diuen les cròniques, va sortir amb energies renovades i van fer-la grossa. I aquest concert sí, restats els minuts de parada, va durar un xic més de tres hores. 

Primavera a la Ciutat 2025 - diumenge

Un dia ets jove i l’endemà et poses Fisiocrem a la planta dels peus per aguantar els últims concerts del primavera. 

Haig quedat a la porta del Paral·lel 62 aka Barts aka Studio 54 cinc minuts abans que comencin els primers de la tarda, Comic Sans, un grup de Donosti que canta en euskara, castellà i anglès, amb un guitarrista escapolat i simpàtic que xerra mentre l’altre guitarrista i cantant afina. Les etiquetes parlen de “midwest emo”, jo dic Nueva Vulcano i Cala Vento i m’agraden molt, clar. Més que els següents, Cap’n Jazz, que seran tot el de culte que vulgues, estrella fugaç, cars de veure i amb cantant d’indubtable actitud, que salta al públic a passejar-se en volandes, però no m’entren. Si el cantant cantés, com el nom indica, enlloc d’esgargamellar-se, potser m’haurien agradat. No passa res, els fans encantats, jo pensant que hauria pogut anar a seure una estona, i tots contents, jo també. 

Matías diu que quan acabin ens posem tot l’endavant que ens deixin, si les primeres files es mouen, que potser no, però vaja si es mouen. Només la primera fila està ocupada i ens posem darrere dos noies emo que hi són des de Comic Sans, que m’hi haig fixat, i no se’n mouran fins a The Jesus Lizzard (tot i que vistos alguns vídeos potser les van arrollar). Al seu costat hi ha una parella jove i el noi està espallofit, fa cara de no voler desmaiar-se però demanen pas, nos vamos, i Andrea planta el cos entre una de les noies i una altra noia que quan Kim Deal pregunti “are there any Spanish people in the room?” no llevarà la mà. El Joan ens ha trobat i és darrere meu amb Matías, i deu minuts abans que comenci la Mireia es planta també amb nosaltres. Solo no puedes con amigos sí. Havia llegit dos línies d’un post del concert de dissabte al Fòrum, i no vaig voler llegir-lo tot, volia sorpreses, però sabia que hi hauria molts músics sobre l’escenari, confirmat amb el desplegament visible abans del concert, i que en tocarien de noves i de velles. Això ens ho diu la mateixa Kim de seguida, “we have seven new songs and seven old songs”. Al setlist n’hi ha quinze, Kim això no m’ho facis. Són set noves i vuit antigues. 

Les set noves les fa del tirón, les tres primeres en l’ordre del disc, les quatre següents en ordre creatiu. El disc que va treure l’any passat és un discarral, les cançons són precioses, i és un gust i un privilegi que hagi portat a un baixista que tocava amb Morrissey (això m’ho xiva Mat), guitarrista i bateria, clar, teclats, dos vents, corista, violinista i cel·lista. Amazing. Kim somriu tota l’estona, i això també fa bo de veure. Jo estic en èxtasi, les cançons noves sonen de meravella, el baix a plena potència, Kim cantant d’aquella forma tan seua de cantar, i tota l’instrumentació afegint capes de so. Llavors sona “No aloha” i dona pas al remember when. Fins i tot rescaten “Safari” d’un EP de 1992. Sé que tocaran “Cannonball” i “Gigantic”, no vaig ser prou ràpida deixant de llegir aquell post, però no sé l’ordre ni sé si els meus bessons i els meus peus aguantaran. Als 90 “ballava” Cannonball saltant-la del primier auuuu uh auuuuu uh a l’últim redoble. Ara no puc, no estic prou entrenada, però salto, vaja si salto, encara puc fer els meus salts massai durant mitja cançó, encara que això suposi quedar-me sense alè, amb la boca seca i les cames tremolant (l’efecte a boca i cames és més emocional que físic, també us ho dic) i esfereís una mica adonar-te que fa trenta anys que saltes com una boja amb aquesta cançó, feel old yet? Em fa feliç veure com Kim fa els auuuu i toca un xiulet que després escup i somriu tota l’estona mentre canta. Baixa una mica les revolucions, sabem que encarem el final del concert, i toca “Happiness is a warm gun”, versió dels Beatles inclosa al Pod, Mireia s’emociona, i we have two more songs, i una és “Drivin” on 9”, una altra versió, inclosa al Last Splash, i l’altra sí, “Gigantic”, per a la que canvia guitarra per baix i jo torno a possar a prova peus i bessons. A big big love és el que sentim. 

Quan acaba no em desenganxo de la tanca perquè vull un setlist, i primer els arrepleguen i se’ls enduen dins, passant de tots els que els estem cridant que en volem un, potser la banda ha donat instruccions que no els donin, no és normal que se’ls emportin tots, però al cap d’uns minuts surt una altra noia, que n’arreplega tres que queden, i els ve a repartir però em deixa sense, i em deu veure la cara de pena perquè torna a sortir al cap d’una mica amb un setlist a la mà que és per mi. 

Volia veure una mica de The Jesus Lizzard des de darrere, però tinc una por irracional a que algú m’arrabassi el setlist, o me’l aixafi, i marxo cap a casa agafant-lo més fort que la bossa, mig amagant-lo, no sigui que algú s’adoni que porto un tresor i me’l vulgui pispar. 

I així acaba el meu primavera 2025. Thank you for coming, see you next year.  

Primavera Sound 2025 - dissabte

Un altre dia gran, també amb bastants grups marcats i més amics assitint. 

Arribar.. .

i fins aquí vaig arribar, ja ho escriuré, la vida m'atropella, darrerament. Només volia deixar la publicació per editar-la quan ho tingui escrit. 

i mantindre l'ordre, que vull penjar la de Springsteen i si la publico en mig de les del Primavera m'agafa un patatús. 

Primavera Sound 2025 - divendres

Aquí sí que tinc un bon grapat de noms, tants que em començo a posar nerviosa, constato que amb la llista de l’app no m’aclariré i em faig el meu programa de mà. Que fent-lo també memoritzo horaris i ubicacions, win-win, ja podeu riure. 

Waxahatchee i TV On The Radio són els imprescindibles marcats a foc, Zaho de Sagazan solapa amb les Haim, i ho sento per les germanes, guanyarà la francesa. També solapen Wolf Alice i The Hard Quartet, Beach House i Stereolab, i ja de matinada, Wet Leg i High Vis. 

Arribo a les sis, a temps de veure Tramhaus començats al Pitchfork aka Plenitude aka Schwarkopf. Els fills o nets holandesos de Joy Division i companyia, se m’acut per definir-los, encara que aquesta etiqueta sigui molt reduïda, també tenen furia i acceleració punk, i molta actitud, i tot i que no els acabo de veure perquè volem anar a agafar un bon lloc per Waxahatchee, faig nota mental de valorar anar al concert que faran a l’octubre a l’upload.

A Katie Crutchfield i el seu projecte Waxahatchee la vaig veure al primavera 2018, quan encara em preparava i havia escoltat bastant el disc “Out in the Storm”, amb tres cançons que em van captivar i encara em posen la pell de gallina quan les sento, cosa que no va passar aquest cop, perquè no les van tocar (llàgrimes). Va centrar el repertori en l’últim disc, “Tigers Blood”, que tinc zero escoltat, i “Saint Cloud”, que el conec una mica més, però tampoc gaire. MJ Lenderman va sortir a cantar la cançó en què col·labora al “Tigers Blood” i ja que hi era en van fer una altra, per alegria nostra. M'estava fixant que el bateria és igual que ma cosina Teresa quan un whatsapp va informar que és el fill de Jeff Tweedy, Spencer (estant atents a la presentació dels músics al final del concert ho hauria sabut igualment). Va ser un concert altament gaudible si t’agrada l’americana (l’estil musical, no la peça de roba). Ells tenien el sol de cara, a nosaltres ens escalfava les espatlles, i des de les primeres files de la dreta, envoltades de persones que escoltaven amb més devoció que nosaltres i fins i tot cantaven les cançons de principi a fi, va ser un concert màgic, d’aquells que deixen un record daurat i càlid, i que anava directe al top cinc del festival.

El primer solape de la tarda, The Hard Quartet aka el nou projecte del Stephen Malkmus, i Wolf Alice acaba en sorpresa en la gaunas. No sé ben bé perquè vaig acabar atansant-me a mordor a veure Wolf Alice. Bé, potser perquè tenen una cançó que em va obsedir fa uns anys i esperava que la toquessin, però el que em vaig trobar no era el que esperava, o era decebedor. Vam ser allà el temps just d’aprofitar que els lavabos eren gairebé buits i d’agafar una aigua del punt d’avituallament gratuït i tornar cap a l’escenari Cupra aka RayBan que acabaria sent l’indiscutible protagonista de la meua jornada. 

Seure una estona a la grada jove mentre no començava, i anar-no s a situar més aprop, centre-dreta, per poder ballar tot el que calgués ballar amb Zaho de Sagazan, que si la seua versió del “Modern Love” és un jit, el repertori propi és un jarl. Quin tros d’artista! Delicada fins al llagrimeig de la primera part del concert, histriònica i teatrera-bé-simpàtica, no intensa-insuportable, va anar aixecant el concert fins posar a ballar tot el públic, jo crec que fins i tot a les grades ballaven, però no em vaig girar a comprovar-ho, estava extasiada mirant-la a ella, als seus músics i al public devot que ens envoltava, tots ballant, alçant els braços, sacsejant el cap i reclamant on eren els nostres ventialdors doneu-me ventiladors més grans!!! Aquest concert també pujava al podi.                 

En acabar vam pujar a l’escenari amb nom de la companyia llur propietari fa veure que vol vendre llibres i en realitat vol anar a viure a Mart, i si hi compreu, sobretot si hi compreu llibres, no podem ser amics, on Stereolab ja havia començat. El gruix dels assistents al festival devien ser a Beach House, perquè s’estava ben ample. No soc gran fan de Stereolab. En reconec la vàlua, la perícia, però fan un tipus de música que em deixa freda. Només “French Disko” m’aixeca (la resistance!!! la resistance!!!), i si hem de fer cas del setlist que hi ha al web homònim, no la van tocar (com si que van fer el 2019), i no ho sé perquè vam marxar abans que acabessin. Però bé, vam estar-nos-hi una estona, jo mirant-me com tocaven, la complicitat entre ells, no sabent si s’ho estaven passant pipa o només complien com funcionaris, coses de la poca expressivitat gala. 

Putivolta als escenaris de sota la fotovoltaica, i mai millor dit això de putivolta, perquè tocaven Fcukers, que es veu que són la sensació a UK, i oc, tres cançons i a agafar lloc per TV On The Radio, posem-nos seriosos. Només els havia vist un cop, al FIB 2009, el meu últim FIB. En recordo molt poc però sé que vaig flipar. Sé, perquè aquest blog és la meua memòria externa i ho hagi trobat, que me’ls vaig perdre quan van tocar a l’Apolo al juliol del 2007. Era un dimarts i era després del Faraday, i el motiu de predre-me’ls no el recordo (ni tinc ara a mà l’altra memòria externa, els diaris, tot i que no sempre hi trobo el que busco, no són diaris sino esporàdics).

TV On The Radio. It was about time! Un tros de banda que va fer un tros de concert. Enèrgics, entregats, imparables. Un d’ells va sortir amb un mocador palestí al coll i van fer referència al genocidi a un dels seus comentaris entre cançó i cançó. Escric això massa tard, ja ha passat més d’una setmana, però recordo estar amb la boca oberta meravellada per la contundència del rock performat per aquella banda de negres, que, com els IDLES, em semblaven tots guapos. Tercer concert del dia al top cinc del festival? Tercer concert del dia al top cinc del festival. 

Després ja no tenia res que volgués veure realment. A mordor a veure la Sabrina Carpenter no m’hi calia anar, i ves per on vaig acabar a Carolina Durante, una estona, i prou bé, però vam tornar a fer putivolta, inútil i innecessària, a The Jesus Lizzard o High Vis, que no sabria dir ara si el primer ja havia acabat quan vam arribar a baix, i High Vis bé, però tampoc, així que decidim anar a Wet Leg, al Cupra, i allà no s’hi cap. Resulta que l’últim grup que toca a mordor no el deuen conéixer ni a casa seua a l’hora de dinar, perquè la zona de dalt està plena de jovent despistat que no sap on anar. Wet Leg segurament haurien pogut tocar a mordor, visto lo visto. 

És l’hora de marxar, però prenc la mala decisió de tornar sota la fotovoltaica, a Salem, que estan bé, tot i no ser el meu, però no puc més, i pugem a Floating Point, que sí però no, i quan marxem ja és massa tard. La cua al tram és demencial i acabo agafant la llançadora, al menys no hi ha cua, i aconseguim seure, però els meus peus mortificats maleeixen la mitja hora que costa anar de plaça Catalunya a casa. 

M’oblidava. Vaig tenir cobertura fins les set de la tarda i després un total de deu minuts, cinc durant el concert de TV On The Radio i cinc després del de Wet Leg. Quan em van entrar tots els whatsapps a TVOTR vaig perdre els cinc minuts i la concentració, i vaig pensar que estava millor sense, centrada al concert. Però en fi, una murga pels que tenim grups grans i independents, on et vas trobant i separant segons els concerts que vol veure cadascú. 

Primavera Sound 2025 - dijous

Al matí, entre encàrrecs i compres, vaig anar mirant qui tocava. Sí, així estem. Dia en què no tenia ni un sol grup d’aquells que saps segur que vols veure, i mira, dona una tranquilitat d’esperit que no està malament, per variar. Ni tan sols em vaig fer el programa de mà, vaig tirar amb la llista que et fa l’app. Dotze grups i quatre solapes, vaig acabar veient-ne sis sencers i trossos de concerts, més o menys llargs, de quatre grups més. 

Primer any amb tramvia directe de Verdaguer al Fòrum, el dia que “estrenava” el trajecte (el tram, fins a Poblenou o Glòries, ja l’haig fet servir unes quantes vegades) l’experiència va ser regu, perquè anava fins a dalt des de Verdaguer, ok, però no hi havia aire condicionat, i sort de vano, sino em desmaio. 

Vaig arribar a les sis tocades, passant per l’Amazon Yawners sonava molt i molt bé, però havia quedat a Frente Abierto feat. Israel Fernández i Lela Soto, que ja havien començat i no em van atrapar. Com deia Mireia a la seua crònica a la jeny, els falta rodatge. Però eh, bé, sempre a favor de propostes que li donen un altre aire al flamenc.

D’allí només va caldre girar 180 graus i posar-se mirant al mar i a l’escenari que enguany es diu Trainline, l’any passat era l’Albini, i que malgrat el lleuger canvi d’ubicació, com a escenari més petit dels sis més oficials, pels carcamals com jo sempre serà l’adidas o el vice. La següent proposta eren julie, així tot amb miníscula que fa més centenial o xenial o el que siguin. Internet diu que tenen tots més de vint anys però no us ho cregueu, el bateria en té dotze, el guitarra potser divuit i la baixista setze o disset, a mi no m’enganyen. Que a aquestes alçades del segle XXI encara hi hagi jovent fent shoegaze m’alegra. Prou bons per tenir-nos allà fins que van acabar, prou bona actitud i prouta mestria als instruments, sobretot el bateria, no podia deixar de mirar com tocava. D’aquells grups que penses que, si tenen una mica de continuitat, els veurem a un escenari més gran d’aquí uns anys. 

La següent parada va ser molt breu: Cassandra Jenkins, i això que la tenia ben apuntada i l’estic escoltant ara mentre escric, però ens va enganxar a contrapeu, massa delicada i intimista venint d’on veniem i amb l’expectació del que ens esperava: IDLES. No sé si en vaig arribar a sentir una cançó sencera, de la Jenkins, llàstima. La decisió unànime va ser anar a agafar lloc per IDLES, que a mordor cal ser més estratègic que enlloc, i va ser una decisió encertada. Ubicats un metres davant les tanques de la torre de so, vam estar amples, hi vam veure bé i vam poder ballar, saltar i cridar i veure el pogo i l’espiral, feu-lo girar, feu-lo girar! no es cansava de dir Joe Talbot cada dos cançons. IDLES, exemple del que deia de julie. De l’adidas al 2018 al Rayban al 2022 a mordor al 2025. Pas mal.

IDLES, IDLES, IDLES. Què dir que no s’hagi dit ja. Que són una força de la natura, que m’enganxen encara que només em sàpiga una cançó i la tornada de dos més, que els trobo a tots guapos, que són valents denunciant el feixisme, els abusos dels rics i el genocidi d’Israel a Gaza, que em vaig emocionar veient Joe Talbot emocionat, plorava, ajupit a l’escenari d’esquena al públic, aquelles sacsejades d’espatlles són de plor incontenible, d’estar “sorounded by people that are on the right side of history”, amb una samarreta a la que vaig fer mil fotos amb el propòsit de transcriure’n el text i traduïr-lo, cosa que encara no haig fet, què trist que un any després d’haver deixat l’àrab ja no recordi ni una lletra, suposo que hi diu “you’ll never walk alone”, que és el que deia el dibuix idèntic que hi havia a l’esquena. Corejar les lletres i corejar “free free Palestine” i sentir la ràbia de que aquell malson continui i s’agreugi. Musicalment, impecables i implacables, tenien tota l’esplanada rendida als seus peus, i es mereixen tot el bo que els passi. 

Quan acaben tornem a la part de dalt i ja no me’n moc. 

This is Lorelei, bàlsam pop després de la tempesta sonora, m’agraden molt, i toquen ben aviat la que més em conec, recorda que fa dos dies no sabia qui són, “Dancing in theclub”, la versió amb MJ Lenderman, amb aquella lletra de desamor juvenil, “I lost your love today, in a lonely summer breeze, I was dreaming all my dreams, I’m still my worst enemy (…) yeah a loser never wins, and I’m a loser, always been”. Mat diu que sonen una mica a Belle & Sebastian, a mí em sonen més a college radio powerpop dels 90, Lemonheads, Gigoló Aunts, i clar, m’agraden. 

D’allí a la cerimònia de Spiritualized, performant el Pure Phase. Tenim lloc a la grada i la pista està mig buida, el jovent està ballant amb James XX i esperant la Charlie xcx. Jo em deixo seduir i abduir per Jason Pierce i banda, i tot i que també hi ha temps per retrobades i xerrar una mica entre cançó i cançó, entro en un estat hipnòtic meditatiu híper agradable. Sento joia. 

Tornem als escenaris de sota la fotovoltaica, ens espera una altra cerimònia, la de Kelly Lee Owens, aquesta altament ballable, també hipnòtica. Tot i no ser, a priori, el tipus de música que escolto normalment, tenia controlat un disc seu de 2020, i va ser la primera que vaig marcar a l’horari de dijous, i el darrer disc, que me’l vaig posar mentre feia el dinar, em sembla boníssim, i el concert el vaig ballar i gaudir. Altre cop, mitja entrada, tots eren a Charlie. Bé per nosaltres, una llàstima pels artistes. 

Els últims són Denzel Curry, un raper que toca al RayBan aka Cupra i Ben Stellar, banda shoegaze que també els han signat una autorització els pares per venir. Hi ha tan poca gent per aquesta zona que comencem al rap, dos cançons i ens passem al shoegaze, fem mitja hora ben bona de concert i com que tampoc ens acaben de, decidim tornar al raper i ja d’allí cap a casa. Tenim fonts fiables que ens han dit que el Denzel Curry a USA és gran, no com Kendrick o Tyler, però gairebé. I té la pista a menys de la meitat i la grada mig buida, i ja sabem que a les grades sempre hi ha un porcentatge alt de gent que hi és només per seure una estona. Nosaltres ens estem a baix, al mig, aprop de jovent britànic que se les sap i les balla totes i ens contagia, i ens hi quedem fins al final, tret de l'última, que la veiem ja des del cap de la grada, de sortida.

Sortim a quarts de tres i podem agafar el tram, que encara va mig buit perquè la Charlie acaba a les tres. Tardo una hora des del cap de les grades de l’escenari RayBan fins a casa, em vull casar amb el tram. 

Primavera a la Ciutat 2025

El Primavera menys preparat de la història, parlo per mi. Diumenge passat encara estava sorprenent-me de trobar segons quins noms a un cartell del què només m’havia arribat la part diva pop per la banda de l’ultrapublicitat, idles, Stereolab i LCD Soundsystem per la banda de les amistats, i TV On The Radio com una de les poques bandes que se’m va grabar a foc quan va sortir el cartell. Que ve Anohni?? Què dius, què bé!! 

Tenia (tinc, al moment d’escriure això encara era diumenge tarda i tenia Paral·lel 62 aquest vespre) entrades de dilluns a diumenge. 
Dilluns no hi vaig anar perquè la vida és molt puta i passen coses que et treuen les ganes de tot.
Dimarts ja sí, tenia entrada a l’Apolo i a migdia, dinant, encara em mirava què anava a veure, perquè dels quatre grups només coneixia l’última, Nilüfer Yanya, que la vam veure fa dos o tres anys a razz 3, i si havia agafat l’entrada va ser per Youth Lagoon a sugeriment de Matías. Els primers eren locals, Huir, i no hi vaig arribar, servituds laborals ho van impedir. Però a Christopher Owens ja el vaig veure sencer i va ser tan senzill i tan bonic que ja vaig donar l’entrada per aprofitada. Per Youth Lagoon vam fer de groupies i ens vam posar a primera fila i em va requetencantar. Quina actuació més absorbent, rodona, contundent. No voliem veure Nilüfer Yanya davant però ens vam quedar per allà les primeres files, que es van apretar, va quedar clar que la gent venia per ella, però a mí no em va convèncer, tampoc quan la vaig veure a razz, i l’endemà era feiner, així que tres cançons i cap a casa. 

Dimecres era el torn de Beach House al razz. Estava fins la bandera, estàvem apretats com sardines, i la gent era molt alta, i van sortir mitja hora tard, la meua suposició és que malgrat tenir un slot de dos hores havien preparat un setlist d’hora i mitja, i era millor sortir mitja hora tard que acabar mitja hora abans. Ho vaig clavar, clar. L’espera només va servir perquè em comencessin a fer mal els peus i m’emprenyés amb la seua impuntualitat, però bé, tot i que la primera mitja hora se’m va fer avorrida, a partir d’allí van remuntar i van fer un senyor concert, i va sonar molt bé, que a razz és una loteria que no sol sortir premiada. Concert que em vaig passar pensant que jo abans em sabia el nom de la cantant i vaig ser incapaç de recordar-lo i em va ser igual. Victoria Legrand, no us ho faré buscar.

Halfonista!

Soc una àvida lectora de Halfon des que el vaig començar a llegir, al juny de 2017, descobert gràcies a una recomanació del Xavier de nollegiu vista a xarxes, que va coincidir amb la presentació de “Duelo” poc després a La Calders, i des de llavors soc halfonista, com em va dir el llibreter de La Memòria quan vaig presentar-m’hi dos anys després buscant “El boxeador polaco” el dia que es posava a la venda. Haig anat comprant, i llegint!!! tots els Asteroides a mida que es publicaven, i la “Biblioteca bizarra” publicada a Jekill & Jill (com “Saturno”), la breu carta al pare que em va obrir la porta a l’univers Halfon. Vaig comprar “Oh gueto mi amor”, conte il·lustrat publicat a Páginas de Espuma, i vaig rebuscar on més havia publicat, i tinc llibres de Pre-Textos i el que ens ocupa, “Clases de chapín”, de Fulgencio Pimentel, que tinc des de final de 2017, no recordo on el vaig comprar. I no l’havia llegit fins ara, en ostentosa i onerosa contradicció amb el meu halfonisme autodeclarat, i sense explicació raonable i plausible. Era l’únic Halfon que no havia llegit tan bon punt comprat, i l’havia tingut a les mans moltes vegades i l’acabava deixant de costat. Fins i tot vaig agafar-lo un parell de mesos abans de l’estiu, pensant, ara sí, que vas a Guatemala! I no. Ara tampoc. És com si el llibre no vulgués que el llegís abans d’hora. 

Ruqueries, direu. 

La primera en la frente, us dic jo. 

Va ser agafar-lo fa deu dies, i començar a llegir el primer conte, “Mucho macho” i comprendre que ara sí que tocava. A la primera pàgina, un poble de nom impronunciable, Sayaxché, on vam estar; un protagonista que vol agafar una llanxa per anar riu La Pasión amunt o avall fins unes ruines maies, nosaltres vam agafar-la, la tiburonera, per anar al cràter blau, un punt del riu on hi ha un forat que, quan fa prou sol, és d’un blau intens i d’una transparència cristal·lina on vam nadar entre nenúfars enfonsats; una menció a la calor de Petén (era como estar permanentemente de pie ante las brasas de una cladera), que vam patir una setmana; i una paraula, mojarra, que es menja un altre personatge, i que ara sé que és un peix, que vaig tastar com a part del “tapado”, el plat garífuna sensacional i deliciós que vam menjar a un altre riu, Río Dulce, a pocs kilòmetres de la desembocadura al Carib.

Tot això a la primera pàgina!

Si l’hagués llegit abans d’anar a Guatemala, aquest i la resta de contes del llibre els hauria entès i gaudit d’una altra manera. No nomès per les paraules i expressions chapines que ara conec (ara sé que patojo és un nen, que diuen “no tenga pena” com equivalent al nostre “no hi ha problema”, que miren i veuen al revés que nosaltres, com els mexicans i suposo que tota Centre-amèrica i fins Colòmbia, diria, que “a la par” és “al costat”), sino que també sé que no et pots quedar mirant els homes que van armats, que a Petén i a la regió del Carib en vam veure uns quants i és una de les claus del primer conte.

A la Antigua vam anar a la llibreria El Tuerto, on tenien bona part dels llibres de Halfon, les edicions espanyoles, i alguna llaminadura que per descomptat vaig comprar: el conte “El boxeador polaco” en edició bilíngüe espanyol / kaqchikel, i el conte “Sobrevivir los domingos” en una edició mexicana en format revisteta a cinc duros. I vaig pensar que quan tornés no seria mala idea rellegir-lo, ara que puc reconéixer els llocs i les expresions. Però la pila de pendents, ja se sap. No ho descarto, però, els llibres de Halfon són breus, això sempre ajuda. 

Ho deixo aquí, recomanant-vos encarecidamente que li doneu una oportunitat. Si us enganxa com a mí, m’ho agraireu! 

PS: uns dies després vaig agafar “Duelo” amb intenció de rellegir-lo, unes pàgines si més no, a veure què. Doncs “què” és que a la tercera pàgina ja menciona el que va passar a l’ambaixada d’Espanya, “incendiada con fósforo blanco por las fuerzas del gobierno y matando a treinta y siete funcionarios y campesinos que estaban dentro”. Això va passar al 1980 i ho sé perquè l’agència ens va donar una llibreteta amb el programa del viatge i molt informació sobre la història de Guatemala i unes pinzellades d’arqueologia i antropologia, i el guia tambè ens en va parlar. Un dels “campesinos que estaban dentro” era el pare de Rigoberta Menchú, que s’hi havia refugiat perquè formava part de les protestes contra el “president” dictador de torn, i tots hem sentit a parlar de Rigoberta (i de Rios Montt, el general que es va posar al govern després d’un altre cop d’estat al 1982 i que va ser el genocida més sanguinari) però jo no sabia ni això de son pare ni el de l’ambaixada. I allò va ser el principi de la fi de la guerra, tot i que els va costar acabar-la, encara va durar fins el 1996, però és que l’havien començat al 1960!! Vam passar per Acul i Chajul, una de les zones indígenes que va patir més, putejats per uns i altres (l’exèrcit més que la guerrilla, també cal dir-ho), i vam conéixer gent que ho va viure de primera mà, i que recordava viure amagats al bosc menjant herbes i fruits silvestres. En fi. I per a això, senyors meus, serveix, de vegades, viatjar, i per a això, serveix, sempre, anar amb guies locals que t’expliquin coses. Que no em fareu cas, però jo us ho deixo dit. 

Tornant a Halfon, que digresso. Diumenge passat agafo “Elocuencias de un tartamudo”, l’obro a l’atzar, faig passar tres fulls enrere i llegeixo: “Estábamos echados bajo las ramas de un amate, etc.” Ja hi som! Que un amate és un arbre ja ho havia deduït, però és que ara n’haig vist, i m’han explicat, el guia, que d’aquests arbres en feien el paper els maies. I no passa res si no ho saps, jo vaig llegir el conte (“Mediodía”) tan tranquila, però tenir aquesta pisca més d’informació hi afegeix una altra capa.

Conclusió: a poc a poc, amb la calma, però no dubteu que rellegirè tot Halfon. 

Nicki Germaine - Springsteen, Liberty Hall

El divendres 24 de maig vaig rebre un email de la Calders. Estar subscrita al butlletí de sis llibreries i haig-perdut-el-compte-de-quantes editorials ha de servir d’alguna cosa. Aquell email era únicament i exclusiva per informar-nos de que el 21 de juny tindrien la Nicki Germaine signant a la llibreria el seu llibre de fotografies de Springsteen, i que si el voliem el podiem comprar ja clicant un enllç. 

Era divendres i tenia al cap el Primavera Sound que començava la setmana següent, però Bruce és Bruce, i tot i que el llibre no era barat (tampoc extremadament car), i de la Nicki només en sabia el que deia l’email, el vaig comprar tal com vaig acabar de llegir-lo. 

El divendres 21 de juny, havent dormit cinc hores perquè si el concert de Springsteen acaba a les 00:05 el metro ja no l’agafes i a Barcelona no hi ha taxis quan els necessites i fins que no vaig ser a Balmes amb Consell de Cent no en vaig trobar un i arribava a casa a les dos del matí, vaig arribar a la Calders a quarts de cinc, nerviosa com si hi hagués de ser el mateix Springsteen (i, spoiler, ni el Garry). Ja hi havia moviment, i més important, ja hi era la Nicki i havia començat a signar. Vaig recollir el meu exemplar i vaig posar-me a la cua. No érem gaires, encara, i ella, una senyora estupendíssima, guapa, elegant, amable i somrient, parlava amb els qui voliem el seu autògraf l’estona que fes falta. Jo vaig aprofitar per començar a fullejar el llibre. Només obrir-lo ja vaig veure que l’edició era sensacional, paper fotogràfic gruixut, composició neta, i fullejant-lo vaig començar a sospitar què tenia entre mans. No havia investigat res, havia comprat el llibre només perquè era de fotos de Springsteen i la fotògrafa, parella de Garry Tallent, me’l signaria. A mida que passava pàgines m’adonava que mai havia vist aquelles fotos i que aquell llibre era una joia. 

Quan ja em tocava la Nicki li va preguntar a la llibretera si podia aturar la signatura un moment i fer una mica de presentació, la llibreria començava a ser plena com un ou. El que ens va explicar:

Springsteen i la seua banda, que llavors ni es deia E Street Band, van fer una sèrie de concerts al Liberty Hall de Houston, Texas, del 7 al 10 de març de 1974. Vaig estar a punt de dir-li a la Nicki quan em va signar que jo tenia menys de sis mesos llavors, i la dedicatòria que m’hi va posar m’encanta perquè va per ella, per Springsteen i també per mi, encara que ella no ho sàpiga. 

El productor de CBS de la zona la va trucar perquè hi anés a fer fotos. Uns mesos després, al setembre u octubre, Springsteen hi va tornar a tocar, a Houston, i llavors la revista Rolling Stone li va demanar una foto dels concerts del març per il·lustrar la notícia. Li van pagar 50 dolars, i és la única foto que hi havia publicada de totes les que va fer fins fa poc. 

Passa el temps i el dia d’Any Nou de 2011 (sí, 2011!!!) reb una trucada d’un número desconegut i resulta que és Garry Tallent, preguntant-li si guarda alguna foto d’aquells concerts, perquè li ha demanat un ex-baixista i periodista que n’està escrivint una peça. Ella n’hi envia algunes en color, i es posa a rebuscar i en troba més, en blanc i negre, i les hi passa i ell queda astorat i li diu que n’ha de fer alguna cosa, però ella treballa i no té temps. El Garry i ella segueixen en contacte telefònic, i finalment ella es jubila i enlloc de mudar-se a Nova Orleans com tenia planejat es muda a Nashville amb en Garry. “And then COVID came”. Si feu comptes veureu que entre una cosa i l’altra han passat més de vuit anys. Llavors és quan Garry li demana si pot ensenyar les fotos a Bruce, i a Bruce li encanten, i tots s’adonen que són un tresor, perquè són just de quan començaven a deixar de ser uns desconeguts i abans que tot explotés amb Born to run, i que a més del valor documental tenen valor artístic, perquè són molt bones, i Bruce li diu, com tothom a qui les van ensenyant, de fet, que n’ha de fer alguna cosa, i que com pot ajudar. Doncs fent-me el pròleg, per exemple. 

Algú li passa el contacte de Yolanda Cuomo, que és una dissenyadora gràfica que ha fet llibres de Richard Avedon, Diane Arbus, Laurie Anderson and the like and many more, i la Nicki la truca sense gaires expectatives, però resulta que la Yolanda és fan de Springsteen i accepta encantadíssima. 

I la cirereta del pastís és que a dia d’avui la Nicki i en Garry estan promesos.

La Nicki Germaine s’ha autopublicat el llibre. Va dir que en va fer 5.000 còpies i que quan s’acabin, s’han acabat, que no el reimprimirà. Aquests llibres són molt cars de fer i ella el ven a un preu ajustat per a que sigui accessible als fans. Si aneu a alguns dels concerts que queden de la gira potser teniu sort i ensopegueu una altra presentació amb signatures. Va dir que en faria a Amsterdam, a Estocolm i a Londres. 

El llibre es pot comprar aquí: https://springsteenlibertyhall.com/

I a ella la podeu seguir a instagram: https://www.instagram.com/nickigermaine/

Bruce Springsteen & The E Street Band - dos nits de felicitat

‘Cause summer's here and the time is right

for going racin' in the street 

Quan l’any passat païa i processava el concert que havia presenciat, gaudit, ballat, saltat, després d’haver-me conformat a sentir part del primer des de casa (m’haurieu hagut de veure, que a les nou vaig ser conscient que el concert començava i jo no hi era i vaig dir, doncs a sopar, i després de sopar una sèrie, ja no recordo quina veia en aquella època, i quan va acabar i vaig apagar la tele, vaig sentir la música, claríssima que era Springsteen, però tan aprop que vaig pensar que algun veí l’havia posat a tot drap perquè tampoc hi anava, però no semblava venir dels patis, era estrany perquè sonava a la banda de Travessera però no a la de Puigmartí - que és el carrer que dona a l’Estadi, per dir-ho d’alguna manera - i sonava llunyana tot i que la sentís clarament, i pugués seguir-ne la lletra, i llavors se’m va ocórrer mirar tuiter i sí, el vent bufava ves a saber com i se sentia a Sagrada Família, a Tetuan, a Gràcia, clar, mitja Barcelona el sentia, i vaig seure al costat de la finestra a un tamboret i em vaig quedar allà fins que va acabar passades les dotze, en vaig sentir gairebé la meitat, vaig plorar i tot a algunes cançons mentre les cantava fluixet) pensava que a Springsteen li quedaven ben poquetes gires, que de fet aquella podia ser l’última, tot i que al 2025 el Born to run compliria 50 anys i bé mereixia una gira, era ben conscient que era difícil que passés. I vaig decidir que si tornava, i esperava molt fort que tornés, l’aniria a veure, sempre, petés qui petés. Perquè és una benedicció poder veure’l encara, a ell i la E Street Band, i emocionar-te i ser feliç per unes hores i uns dies abans i després, perquè la petjada que va deixar fa molts anys és indeleble i veure’l, tot i que sigui de lluny, un ninotet petitet engrandit per unes pantalles prodigioses que fan màgia, renova l’emoció i l’amor que li tinc, la fe i la convicció que les seues cançons m’han salvat i em salven, coi, si em cauen uns llagrimots galta avall que omplirien un didal mentre escric això. 

Així que quan al novembre van anunciar nova gira i data a Barcelona, vaig engegar la maquinària de trobar algun còmplice amb qui anar-hi i el dia que tocava vaig bloquejar l’agenda per a que ningú em distregués i quan es van posar a la venda vaig aconseguir l’ansiada “pista trasera”. “Trasera” perquè els còmplices eren fans però no tant com per deixar anar el dineral que costa la davantera, i no ens posarem tiquismiquis. Com que a Madrid feien dos concerts, que van acabar sent tres, aconseguir les de Barcelona va ser menys “jocs de la fam” que altres anys. Però van volar i van anunciar la segona data el mateix dia, i llavors ja vaig anar a buscar una còmplice que és true hard fan i que estava disposada a gastar-se els calerons per gaudir de la pista davantera. Dit i fet i aconseguit. Ara tenim un problema, perquè once you try davantera you can never go back, però ja ho trobarem. Perquè al 2025 hi ha gira. Hi ha les quatre dates desl concerts postposats per afonia severa, i bé, no ens enganyem, està en forma però no tant i fins l’últim moment no hi ha res segur, però els rumors del fandom ja fan llistes de més de deu ciutats per completar aquestes quatre, ja que s’hi posen. 

M’estic desviant. 

Els concerts d’enguany. No ha plogut, no ha fet calor, el públic ha tornat a estar entregat (amb alguna inevitable excepció) i Springsteen ha tornat a estar pletòric i la banda impecable. M’haig tornat a quedar sense Candy’s Room, que sí que va fer el divendres a Madrid, el 14 de juny, concert ja legendari entre el fandom, i em dol especialment perquè sí que la va fer l’any passat aquí a Barcelona, però el primer dia, i a la primera part del concert, així que ni sentir-la de lluny, i no l’haig sentit mai en directe, i com que és de les que cauen amb comptagotes, ja m’estic fent a la idea que mai la sentiré. M’haig quedat sense d’altres predilectes, My city of ruins, de les noves, Rosalita, Growin’up de les antigues, que ara no ho miraré (ja haig perdut una bona estona abans comprovant que no, que mai haig sentit Candy’s Room en directe), però juraria que mai les haig sentit, i també coll avall que això ja no passarà. 

Però és igual. Tot i que a mi em sobra tant BITUSA, que era normal que enguany dominés, que és el 40è aniversari, i em sobra perquè treu altres cançons del setlist, però després sóc la primera que les balla i les canta totes, i que maleeix que el segon dia se salti No surrender, perquè No surrender, fixa sempre, per favor i gràcies, qualsevol setlist em fa feliç, coi, són Bruce Springsteen i la E Street Band!

Si em poso a comparar, que és lleig, però ja que hi haig anat els dos dies, doncs també és la gràcia, dijous vaig saltar i ballar més, normal, l’emoció del primer dia, i des d’on era, mig camp endavant, percebia millor la vibració de l’estadi, si el pública cantava o no, si llevaven els braços, si saltaven. Dissabte, al mig del pit, tu ho vius amb més intensitat, perquè segueix estant lluny, és un estadi, però prou aprop per veure’l sense haver de recórrer a les pantalles i copsar-ho tot l’escenari a ull nu, i quan va als costats i no et tapen els cartells, el veus realment aprop, i se sent millor, també, però et perds la reacció de l’estadi. Vaig gaudir molt de poder mirar-me els altres membres de la E Street Band i els altres músics que ningú mira, les coristes les millors, sense parar de ballar en tot el concert encara que no cantessin. La veu de Springsteen, millor dissabte, va arribar on va voler i no rascava. La banda, imparable sempre. El setlist, doncs dissabte vam tenir les sorpreses del Nebraska, Atlantic City i Reason to believe, però no va fer No surrender, ja ho haig dit. El tram final de greatest hits és pràcticament invariable, així que els no tan conoisseurs no tenen decepcions per haver-hi anat un dia i no l’altre, i a la primera part on hi ha els canvis, els true-fans sempre tindran sorpreses agradables i decepcions a parts iguals.

Els punts negatius: 

La colleta que vam tenir dijous a la vora, que s’havien gastat 90€ per anar a xerrar, els vaig demanar silenci dos cops, la segona una que anava amb mocador BITUSA al cap em va mirar amb odi, però li vaig fer un favor, s’estava perdent el concert!

Els guiris alts. Fora guiris alts dels nostres estadis! Són una plaga i en vaig tenir davant els dos dies. 

Els true-fans del pit que tenen el cul tan pelat de sentir Born to run que ja ni s’immuten, o que aplaudeixen i s’emocionen més amb Wrecking Ball que amb She’s the One. Excuse me?

Els punts positius, i tanco: 

Les cares de felicitat de la gent, els somriures d’orella a orella, l’esquena i els peus adolorits dels que hem plantat (i saltat) les tres hores de concert i una hora i mitja abans però que per art de màgia no fan mal. Em volia tallar els peus? Sí. Hauria tornat a plantar (i saltar) quatre o cinc hores avui? També. 

Soc ben conscient que potser aquests seran els últims concerts a Barcelona, poden ser els últims malgrat les dates confirmades l’any que ve. Ja no soc a temps d’anar a una ciutat de les que li queden fins el juliol a Europa, tampoc no cal. Però faré mans i mànigues per tornar-lo a veure l’any que ve, no en tingueu dubtes. 

My love will not let you down.