El cartell d'enguany no era gaire reeixit, però a mi no em miris, que jo em vaig comprar l'abonament al desembre. Però dir això, desprès del que hem vist i gaudit al Molí de Mar, és injust.
A priori semblava que dominaven, com l'any passat, els grups tranquils. Vam estudir els horaris quan van sortir per saber qui ens salvaria la nit. Dissabte, La Casa Azul, estava clar, i abans, Pegasvs. Divendres confiavem en Fasenuova. Però anem per parts.
Arribar el divendres a Vilanova i la Geltrú a una hora decent implica sortir d'hora de la feina, dinar en una esgarrapada, acabant d'omplir la maleta mentre es fa el cafè, i ni somiis a fer una migdiada, jaure una mica al llit de l'hotel a tot estirar.
Total, que a Gran Amant i Mates Mates no hi vam arribar (mitja cançó final de Mates Mates no compta). Primera sorpresa, les escales "pahabersematao" deuen estar tan malament que n'han posat unes de metàl·liques, tipus bastida, a la vora, que donen a l'escenari petit. Perd una mica l'encant, tot s'ha de dir, i segur que algú ha vist més calces aquest cap de setmana que en tota una vida, però la seguretat davant de tot.
Ainara LeGardon va obrir el nostre Faraday particular. No en sóc especialment fan, però tampoc el contrari. Em va agradar el seu "pop-powerpoint", el Barón dixit.
Desprès Joaquín Pascual, o una versió albacetenya de Nacho Vegas. Estava bé, però només em van atrapar un parell de cançons i calia sopar.
Així que el primer concert que vaig disfrutar de debó va ser el dels de North Carolina, Bowerbirds. Grup que ha passat per algun Primavera però que no havia vist mai encara. Música encalmada de boniques melodies, però estava pendent del meu lot de merxandatge i no vaig acabar de veure'l tot.
Desprès va ser l'hora de Herman Dune, que van fer un concertàs, però de nou l'efecte "primer dia de festival" va fer que me'n perdès bona part, que fos la música de fons. Crec que van tocar
Tell me something I don't know i que no van tocar
I wish that I could see you soon que és alhora una sort i una llàstima.
A Ginferno no vam ni atansar-nos-hi, i a Love of Lesbian vaig acabar a primera fila, que tampoc calia. Van fer un concert a base de cançons del que serà el seu proper treball (o ja ha sortit?) i una sola canço, una sola, de les antigues,
Universos infinitos (crec). Toquen bé, però li va faltar emoció, sentiment. No sé.
Fasenouva, no vaig entendre gran cosa, però aquesta cançó mola, què va passar?
Nu Niles, doncs no em venia de gust veure un grup de rockabillie a les tres del matí. L'alternativa, els Miquis (Puig i Otero), autocomplaents, no va molar gens i desprès d'una estona esperant que abandonessin la música
seixantera, els que vam abandonar vam ser nosaltres. Quan ja erem prou lluny perquè fes massa mandra tornar em va semblar sentir guitarres
norantes. És una batalla perduda, però Miqui Puig, tú antes molabas. Que t'anavem a veure a l'Astin expressament!
L'endemà, desprès de paelles, celebracions, banys, migdiades, fer el paperina als concerts A Viva Veu, que de viva res, no se sentia, som-hi que volem arribar a Julio Bustamante amb Fred i Son.
Dit i fet, ens plantem davant l'escenari que ja hi són però tot just estan acabant d'afinar les guitarres. Jo sabia qui era Julio Bustamante, sense haver-ne sentit una sola cançó, n'havia llegit alguna ressenya. Però no savia que em trobaria uns dels tres millors concerts del Faraday d'enguany. Amb pinta de cantant d'havaneres i moviments de ballarí de salsa justet, va oferir un espectacle carregat d'optimisme. Confesso que el fet que parlés amb un accent tan semblat al meu em va caure als seus peus, però enteneu-me, lingüísticament visc en territori enemic tot l'any, vinga editar formes verbals per no haver de repetir frases senceres!
Van tocar Cargo de mi, Sur del corazón i Ellos solo duermen, que és la dels coros que "deien una altra cosa, però ara diuen el lobo de mar, el lobo de mar". Encara avui la canto a crits o mentalment.
Senzillament, genial.
Les limitadíssimes i cares opcions gastronòmiques, i que no puguis entrar l'entrepà, van fer-nos fugir cap al poble a buscar un altre entrepà que també va resultar dolentot, i que ens va fer perdre molt de temps. I ens vam perdre Esperit! i Frida Hyvönen. Què hi farem.
Josh Rouse, no l'havia vist des d'un Primavera a les 7 de la tarda, de deu fer cinc o sis anys. I em va encantar. Els superfans, Rayuelo i senyora, que l'han vist més vegades, van trobar a faltar més guitarra, més potència. Potser sí, però a mi el concert suau i dolç que va fer em va arribar. Només vaig ser capaç de reconèixer It's the night time i Slaveship, la de "would you marry me", el meu coneixement no dona per mes.
De La Estrella de David conec menys encara el repertori. Acompanyat de músics d'altres grups, la Bienque, Ruiz Pantaleón, Irízar i l'ubic Crepus. A estones allò semblava Los Planetas, i ell cantava ara bé, ara fatal. Mentre van estar allà em va semblar prou bé, però no va ser memorable.
En acabat, corre cap a l'escenari xic, que Pegasvs ja hi són, l'un davant de l'altre, reclamant més volum quan el que calia eren més beats. Un show simpàtic, que ens va fer ballar, sobretot amb els hits
Brillar i
El final de la noche. Que estan francament bé. Que no?
A La Casa Azul els va costar una mica més del compte muntar l'escenari, però és que aquells blocs 4x4 de pantalles no deuen ser fàcils de moure.
Van escopir imatges tota la nit, en un espectacle visual al que no estem acostumats. No va tocar
Shibuya, ni
Love is in the air però desprès de fer-nos patir 30 milisegons va tornar a sortir a fer-nos fer karaoke amb
La revolución sexual. Karaoke i un pilar de dos que fins i tot ballava.
I als dj's. Robert de Palma va fer una sessionaca de hits mesclats que no ens va deixar aturar fins que va acabar. Per treure's el barret.
El pobre dj Mayfield va sortir una mica acollonit, li havien deixat el llistó ben alt i el public calent (uns més calents que d'altres...) però se'n va sortir prou bé. I que això ho digui jo, que a la tercera cançó
seixantas ja n'he tingut prou! Total, que vam tancar el Faraday quan ja clarejava, llàstima de núvols que no ens van deixar veure el sol.
