domingo, 22 de abril de 2012
Cursa dels Bombers 2012
Despertar-se a mitja nit dels nervis no és normal, és ridícul!
Arrossegava nervis pre-cursa des del dia que vaig anar a recollir la samarreta, però ahir vaig racionalitzar la causa: l'any passat vaig cometre l'error de córrer amb una mini-ressaca que sumada a la calor inesperada d'aquell dia van fer que ho passés malament, i que la cursa on havia de batre récords (com fa tothom) fos de les pitjors de l'any en resultats.
Val, doncs ja ho saps, tranquila. Ets al llit d'hora (saltant-te un mylovah) i sembla que no farà calor, i has entrenat poquet, però millor que l'any passat segur que ho faràs! Doncs no. Ulls com plats i taquicàrdia a no sé quina hora, era fosc. Sort que he tornat a dormir de seguida.
Al metro aquest any moltes més samarretes, potser perquè anava una mica més tard del que tocava i del que vaig anar l'any passat. En sortir a Barceloneta, ambientasso.
Alberto ja m'esperava davant l'estació, i hem tirat cap al guardarroba. Impecable l'organització, no he fet ni mig segon de cua per deixar ni per recollir.
Hem estat l'única representació intersimbòlica, un ha fallat per lent a l'hora de l'inscripcció, l'altra, la coleccionista de samarretes, per causes alienes a la seua voluntat, en dono fe.
Escalfament mínim, trobada amb la galgada, foto, i "todos a sus puestos". El meu lloc de sortida era a la "segona onada". Aquest any, com que corriem 24.000 persones es sortia en dos tandes. Tots els que acreditaven un temps < 60', sortien de Marquès de l'Argentera, i la resta, del passeig Picasso. Per 25 miserables segons no vaig poder acreditar < 65', però sí < 70', que era l'última marca que separava del paquet de primeres participacions i temps superiors o no acreditats. Al calaix de <70' erem 20 persones comptades. Imagino que caparruts com jo que, malgrat córrer lents, anem a totes les curses amb el nostre xip groc. Així que ens han tret les bandes de plàstic i ens han deixat juntar amb els de < 65'. Hem vist com sortien els de la "primera onada" i a i cinc tocades, ens han deixat passar cap a Argentera.
Abans, una noia negra guapíssima i amb cos d'infart ha sortit al balcó a gravar-nos amb el mòbil. En calces i samarreteta. Calces negres, però calces. L'ha posat l'organització per amenitzar? Només els nois amb nòvia al costat s'han tallat a l'hora de xiular i cridar. Boníssim.
Un cop tots agarberats a Argentera han repetit l'espectacle de monjos tocant la música d'una banda sonora (he llegit El último mohicano en algun comentari, o era aquesta o la de Michael Collins). Bé, però molt millor els AC/DC de l'any passat amb Thunderstruck. Ja ho sé, ja ho sé, no es pot repetir....
Ens han deixat sortir passats 13 o 14 minuts, els primers ja devien ser al km 5.
I au, a córrer! Mai havia tingut tanta gent davant, al voltant i darrere. Impressiona.
Al km 2 ja esbufegava, i quedava el pitjor, la pujadeta de Paral·lel fins al 3, i 7 km més. Ai ai.
Inquilino i Cafeina eren allà a la cantonada per animar-me, primer he tret la llengua volent dir "ja vaig malament de forces" però desprès he llevat els polces, tots dos, "sí, va, faré una bona cursa".
Ara que ja tinc davant la gràfica que Nike ens fa, puc dir-vos que he arribat al km 2.5 en 15' 39", i al km 5, en 31' 35", comptant la pujadeta no està tant malament, però a partir d'allí era fàcil, planer o cara avall, però la que se "ha venido abajo" he estat jo. No veia enlloc el km 6, ni el 7. On eren? Les batucades que normalment em posen dels nervis, entre Rambla Catalunya i el Ritz (que ja no és el Ritz, però ens entenem), m'han ajudat a mantenir el ritme, el meu ritme de mula lenta i tossuda. Però sobretot, la selecció de cançons que portava avui. Jo anar patint però ep, que aquesta cançó la tenia prevista cap als 45 minuts, no vaig tan malament... He passat el control del km 7.5 a 47' 33", però això ho sé ara... Una mica abans havia caçat la llebre de 65' i l'havia deixat enrera, però tampoc volia dir gran cosa, no sé d'on havia sortit ella. Això sí, si no m'adelantava, em garantia una polsera d'un altre color per l'any que ve!
El km 8 també es feia pregar, jo tenia ganes de parar i caminar, i una micarrina de flat que he pogut controlar mirant al costat contrari, com m'han ensenyat les meues compis de feina i sortides els dijous. Però tot és mental. Va, feia una mica de xafogor, però res comparat amb l'any passat, no pots aturar-te ara!
I veus-ho, ja ets al cap de Laietana, i és un mar lila, i el km 9 és en algun punt a mitja via. I els de Nike l'han tornat a liar i han posat un tunel de rentat sofisticat, canons d'aigua pulveritzada a la plaça de l'Àngel. Tunel power song, l'han batejat. I sonava a tot volum musica per uns altaveus. Perdó, però a mi m'agradaria escoltar la MEUA powersong... Que estava sonant, per cert... No anava tan malament! De forces sí, però de temps... I ja anuncien els darrers 500 metres, i em temo que cada rètol indicant 100 metres menys se'm farà molt llarg, però no, ja giro pel Passeig Isabel II, i això de la powersong funciona, i també funciona que la ruta s'estreteix bastant i de sobte tothom apreta i alguns impresentables empenyen, i és hora de treure el fetge per la boca. I fer una miserable marca de 1:03:37 de la que no sabeu com n'estic d'orgullosa.
L'any que ve, polsera de < 65' assegurada, però tinc tot un any per provar de sortir a la primera onada, o no?
Agraïments
Inquilino i Cafeina, per ser allà, com sempre, i Alberto (tiempazo: 44' 29"), per esperar-me més de mitja hora a l'arribada.
Wilco, Bombay Bicycle Club, The National, The Go! Team, Mogwai, Foo Fighters, Arcade Fire, Les Savy Fab, La Habitación Roja i Pulp, per fer-me fer, a cop de guitarra i bateria, una passa més, i una altra, i una altra.
Als 24.000 corredors que han mostrat (amb molt comptades excepcions) un comportament exemplar.
A l'organització, per fer-ho tan bé, cal treure's el barret.
viernes, 20 de abril de 2012
A veces, solo a veces...
Cómo si no explicar la secuencia de casualidades (causalidades), aunque fueran solo dos, que hicieron que hoy haya llegado a mis manos este libro.
Un sábado de hace ya mes y medio mi ruta de compras llena-nevera incluyó una conocida tienda de congelados. Congelada me quedé al entrar, pues por el hilo musical sonaba a bastante volumen Manhattan, la versión de Leonard Cohen que Morente y Lagartija Nick hicieron en el disco Omega. Ni que decir tiene que hice mi compra feliz a la par que alucinada.
Por la tarde la suerte quiso que leyera un twet de Espacio Indie (luego descubrí que esa cuenta es del Corte Inglés) donde anunciaban un concurso "libro Morente".
¿Cómo?
¡Voy a ver!
El concurso era fácil, o difícil. "Sorteaban" un libro de Morente firmado por Los Evangelistas entre las tres respuestas más "ingeniosas" a la siguiente pregunta: Flamenco y pop independiente, ¿combinación explosiva o pecado para los más puristas?" Chorra, muy chorra, sí, pero oye, por probar... No intentarlo hubiera sido de tontos y vagos.
Y lo intenté. Mi respuesta, aquí. Ni especialmente ingeniosa ni polémica. Pero ahí quedó.
Me había olvidado del tema cuando vi, en una de las cuentas que reviso poco, que me habían escrito confirmando que había ganado.
¡Yupi!
¿Cómo he ganado?
Tuve que googlear el concurso para acordarme de qué había puesto, y comprobar que de los quince comentarios, si el mío no era especialmente brillante ni agudo ni poético, el resto, tampoco.
Como buena catalana, "no diguis blat que no sigui al sac i ben lligat".
Hasta que no he tenido el libro en mi poder no he dicho ni mu, no me acababa de fiar de que me lo enviaran ni de recibirlo, no sería la primera vez. Ahora ya lo puedo decir:
¡¡¡He ganado un libro de Morente firmado por Los Evangelistas!!!
Eso sí, me parece que J no ha firmado...
domingo, 15 de abril de 2012
Cursa El Corte Inglés 2012
L'Anna s'ha colat als calaixos dels que tenim xip, total, molts d'altres obrien tanques i s'hi colaven també, per córrer juntes.
I hem anat fent, xino-xano les dos, jo notant els més d'onze km que vaig fer ahir (més de nou, corrent), que sí, que ja ho sé que no es corre tant abans d'una cursa, però era això o presentar-me a la sortida amb zero km en les últimes dos setmanes.
L'Anna deia abans de sortir que potser se'n tornava a casa a plaça Espanya, però anava millor que jo, així que li he dit que pugés a Montjuïc, entrar a l'Estadi és xulo! Dit i fet, pujant poc a poc i bona lletra per la costera de Marquès de Comillas, sense caminar! i les d'accés i sortida de l'Estadi, igual! Desprès hem sabut que totes dos pensàvem a aturar-nos i caminar, però no ho hem dit i l'una per l'altra hem continuat.
El bon troç que hi ha desprès cara avall l'hem superat sense problemes, i l'Anna ni s'ho creia quan hem arribat al km 7. Per cert, ja no en tinc dubtes, jo tinc la descàrrega d'endorfines entre els km 7 i 8. O l'arritmia, ja ho vaig dir l'any passat.
Desprès l'Eixample planer, però arribar a Universitat per Ronda Sant Antoni passa factura, són pocs metres de pujadeta suau, però jo ja anava al límit, així que quan he passat el control del xip, al km 10, m'he rendit, ja en tenia ben bé prou. I l'Anna s'ha llençat a acabar la cursa corrent! La veig l'any que ve sortint del calaix verd mínim!
Jo he fet el pitjor temps en una cursa "ever", 1:13:55 al km10, però si penso que en dos dies he corregut la distància d'una mitja marató o més, jo contenta. Qui no s'aconforma, perquè no vol.
Altra cosa és que córrer més ràpid hauria suposat donar empentes a tort i dret.
A tots els que us incorporeu a la cursa per on i quan us rota, que m'han dit que els nens d'un esplai "Dios te ama"(una colla amb les monitores) s'han incorporat a plaça Espanya just quan han passat els professionals!!! als que entreu a Aragó o fins i tot a l'avinguda Maria Cristina, amb el carret, la sogra i el gos i us poseu a caminar un al costat de l'altre, us ho dic ben fort: ANEU A CAGAR!!! Si voleu entrar on us ve de gust, molt bé! però espereu que hagi passat un bon grapat de gent, redéu!!!
I la setmana que ve, Bombers!
sábado, 14 de abril de 2012
La mirada del elefante
En la ciudad de Chiang Mai, en la provincia selvática de Tailandia, existen bastantes campos de elefantes dedicados al recreo de los turistas occidentales. Entonces no sabía que hay casi el triple de elefantes domésticos que salvajes en el país, así que me sorprendió ver como paseaban a uno por la ciudad. El animal caminaba lentamente por la ciudad compartiendo carril con coches, motos y tuc-tucs, los vehículos motorizados destinados a transportar turistas.
El negocio consistía en ofrecer a los turistas la posibilidad de comprar comida para el elefante y darle de comer dando lugar a la consiguiente ristra de fotos y poses. El espectáculo en sí me parecía triste de entrada y triste me parecía la explotación a la que sometían al pobre animal, totalmente fuera de contexto. Una de las chicas quiso darle comida y salimos del local para ver el “espectáculo”. Entonce el elefante me miró fijamente por unos momentos y su mirada me pareció inocente y alegre como la de un niño, pero a la vez de una gran profundidad, como la de un viejo sabio y bueno.
Me quedé conmocionada por la mirada de aquél elefante, una mirada humana. Parece ridículo, pero en aquél momento me alegró saber que no era la única, otra persona del grupo había percibido lo mismo que yo. Los ojos de aquel elefante explotado nos habían conmovido profundamente.
Ayer vi parte de un documental donde se mostraba el extraño rito fúnebre que realizan los elefantes africanos cuando encuentran un congénere muerto. Los elefantes se colocan en círculo y tocan y olfatean con la trompa cada parte del cadáver, tocan, toman y huelen los huesos con una delicadeza extrema, como si quisieran aspirar la esencia del ser que fue y guardarla consigo perpetuarla en la memoria colectiva de la manada.
Hoy leo en el periódico la triste noticia de que el Rey de España se ha fracturado la cadera mientras se encontraba cazando elefantes en Botswana y las redes sociales difunden una foto censurada en la que Su Majestad posa ante un elefante muerto al que acaban de abatir. Más allá de la lectura política del episodio, que personalmente me parece repugnante, me han venido a la cabeza dos preguntas: ¿habrá mirado Su Alteza Real a los ojos del elefante antes de dispararle? Y la otra ¿habrá tenido este elefante quién olfatee su cadaver para preservar su recuerdo más allá de la muerte?
Crítica de cine: Intocable
Intocables está protagonizada por el actor de moda francés y un negraco así de grande que lo hace de puta madre. Nos cuenta la relación entre un millonario tetrapléjico y un chungo de los banlieu de París.
Todo lo demás no se debe contar. Tienes que ir a verla con la mente abierta y sin esperar a ver nada más que una peli sobre la vida y esas pequeñas cosas que la hacen maravillosa. Y que coño, que mola ser de barrio chungo, o no?
Intocable es imprescidible.
PD: por supuesto al que le de por verla doblada le corto las orejas por lerdo
viernes, 13 de abril de 2012
Espectacles
Però aquest temps tan canviant ens proporciona espectacles com el que he presenciat fa uns minuts, en arribar a casa. He tret el cap a la galeria i en veure el rosa que il·luminava el cel he corregut escales amunt al terrat. Ha valgut la pena.
miércoles, 11 de abril de 2012
CANTILENA DE PRIMAVERA
Cuento hasta un número indeterminado, respiro y con cierta sorna me imagino contestando pausadamente... que la primavera es así, inestable, que es lo que hay, que no dura eternamente, que todos los años es más o menos igual y que si... a veces, uno no sabe que decir que es mejor no decir absolutamente nada. Paciencia que llegará el verano y con él, me temo.... la cantilena del calor.
lunes, 2 de abril de 2012
Minifestival
Lo bueno de estar en familia en una sala de esas características fue que vimos a todas y cada una de las bandas en el bar, y como era tal la proximidad el Barón no se hizo fotos con nadie. Lo de estar sentado al final fue una buena cosa, porque estuve atenta como nunca, y valió la pena.
Cuánto más los escucho más me gustan. Grandes Grandes Grandes.