Fuencaliente - Roque de los Muchachos

Desprès de passar la nit de Valpurgis a la pensión Jenny vam agafar una guagua ( i van...) en direcció a Fuencaliente, un dels extrems de la GR 131. Un dia de transició, per comprar provisions, arribar-nos a Santa Cruz a buscar la clau del refugi (en fi...) i fer-nos amb una esterilla cutre per dormir una mica més còmodes.

La ruta, de fet, surt del mar, del Faro de Fuencaliente, però vam pensar que ve ens podiem estalviar aquells 5 km i 700 metres de desnivell quan ens en esperaven 18 (o 16 o 20, segons qui hagi mesurat el camí) des de Fuencaliente al refugi del Pilar.

Vam sortir d'hora, a les 8 ja enfilavem camí amunt, primer enmig de boscos de pins de terra de grava volcànica. Costava avançar, com més costerut era més s'enfosaven enrere els peus. Quan ja portàvem una bona estona caminant i pujant vam començar a veure els cràters dels primers volcans. Aquella part del camí li diuen la ruta dels volcans per alguna cosa. Ens vam trobar força excursionistes que anàven en direcció contrària a la nostra, cara avall, així qualsevol! Entre dos quarts de sis i les sis vam arribar al refugi del Pilar, una àrea recreativa on a més del refugi hi ha un centre d'interpretació i un fotimer de barbacoes impressionant. Fins i tot n'hi havia un parell especials per rostir porcs sencers!!! El refugi... ai! Amb dutxa d'aigua gelada i lavabo (tot a fòra) però amb un espai per menjar ridícul (de petit que era, sort que érem sols), i sense llum. Unes làmpares moníssimes per tots els racons, però fins que l'endemà no va arribar el guarda i va engegar el generador, no vam poder apreciar que bé que iluminaven... Per què no hi poseu una placa solar??? Per sort hi havia una estufa de llenya i llenya a dojo per les barbacoes, així que a les 8 ja erem dins el sac, i a deu minuts més tard jo crec que ja clapava.

La segona jornada es presentava més tranquila, perquè encara que a la guia de camins la fan arribar fins al Roque de los Muchachos, nosaltres "només" fariem fins a la Punta de los Roques, a mig camí, perquè allà hi ha un refugi lliure. Sense comptar que aquest tram fa més de 26 km i

calculen que es fa en 11 o 12 hores, i no en teniem tantes de sol. Així que partida, que ja n'hi ha prou. Sortint del refugi del Pilar vam passar un tram d'ensinistrament de gossos de caça, yupi! Ja sabeu quins gossos de caça gasten a Canàries, no? Per sort, no en vam veure ni un.

I per fi ja vam començar a vorejar la caldera, i l'espectacle és colpidor. L'altre entreteniment va ser comptar corredors, 16 en total només el dissabte. S'ho han pres seriosament allà baix això de les ultra-maratons de muntanya, i la Transvulcania ressegueix la GR. Vam arribar al refugi força aviat, i vam tenir companyia una estona: excursionistes palmeros que ens van dir que ens preparèssim per l'espectacle nocturn. Abans del nocturn vam tenir la posta de sol.

Desprès de sopar, aquest cop amb llum, vam sortir a marejar-nos amb el cel estrelat. Mira que al Pirineu se'n poden arribar a veure milions, però allà era una exageració. A dormir a dos quarts de deu i l'endemà en peu a trenc d'alba. El camí anava vorejant la caldera, tota l'estona, així que vam tenir ocasió de contemplar-la a plaer. També vam contemplar, amb admiració però sobre tot alleujament, la manta de núvols que cobria la carena per on haviem passat el dia abans. Afortunats.

Vam trobar algun corredor més, i ja arribant al Roque de los Muchachos molt "excursionista" de "pujo-amb-cotxe-al-Roque-i-camino-una-hora". I per fi, el Roque, passats no sé quants observatoris. Última mirada a la caldera i a la carretera a fer dit. La ruta segueix d'allà fins a Tazacorte, un dia més, però al Roque no hi ha refugi i la temperatura nocturna no era per fer vivacs, a mi si més no, no m'hi busqueu.

Uns alemanys la mar de macos ens van baixar. En veure que passàvem per Puntagorda vam dir que ens deixessin allà, voliem provar sort a la pensión Mar y Monte, que tres dies enrere estava plena (i ens va abocar a la pensión Jenny...) Però estàvem de sort. Els deus auaritas havien pres nota del nostre sacrifici i ens van recompensar amb una habitació a la pensió més xula de l'illa, amb l'esmorçar inclòs alemany més gormand. I amb un sopar de tres plats al millor restaurant del poble. Ole.

Barlovento - Santo Domingo

Mai havia fet vacances al gener, mai n'havia fet amb mon germà Xavi i mai les havia fet tan actives.

La Palma va ser el destí final desprès de descartar-ne un parell de més ambiciosos per falta de temps, però s'ha revelat com un destí proper que ha superat totes les expectatives.

Encara que un padrí de Los Franceses ens digués "le dicen la isla bonita, pero yo no la hallo", es mereix prou el nom. És una vall al revés, té la muntanya al mig i les valls o barrancs cauen cap al mar en una geografia impossible. L'antic camí ral que unia els pobles per la costa l'han convertit en la GR130, i la ruta que voreja la Caldera de Taburiente, en la GR131, a.k.a. El Bastón, per la forma que té. Aquest era el nostre objectiu, fer la 131, i desprès d'haver reüllat un mapa dels camins i una guia que ens van donar a l'oficina de turisme vam decidir que per escalfar fariem un tram de la costa nord.

Vam agafar una guagua a Santa Cruz en direcció a Barlovento, fi de la línia. Vam trobar el camí i a migdia vam començar a caminar, amb la motxilla al coll. La meua d'entre 7 i 8 kg, la de Xavi ben bé el doble.

Escalfament havia dit? Redeu! La costa nord de l'illa simula un altipla clivellat de barrancs i els desnivells poden ser brutals. I el camí va per la costa i salva els barrancs baixant fins al fons i tornant a pujar fins la part alta. Perquè si anés sempre per la part alta farien voltes kilomètriques per anar a llocs que en línia recta només estan separats per 100 metres.

El primer barranc ens va sortir al pas de seguida i avall! El paissatge és preciós, amb una vegetació verda i tropical, amb plantes d'aspecte juràssic, i dragos, la concentració de dragos més alta de tota l'illa. Fascinants.

Vam caminar quatre hores, però va ser dur. Com va dir Xavi, "amb la tonteria potser hem fet 1000 metres de desnivell". Doncs sí, ho va confirmar el seu altímetre. I no sé quants de baixada. Tot en 8 km. Vam arribar a Los Franceses a bocafoscant i vam "mascar la tragedia". De dia haviem passat calor, però un cop s'havia colat el sol l'humitat es deixava sentir amb força i feia fresca tirant a fred. Los Franceses és un poble de quatre cases disperses, amb una casa rural que no es llogava per una nit i un bed&breakfast que no ens agafaven el telèfon. Però ens van dir on era i ens hi vam atansar i en 10 minuts va arribar la parella de jubilats holandesos que el porta, fiuuu. Acabar de sopar amb una lluna toronja llevant-se del mar va ser un bon premi.

L'endemà la ruta era més del mateix, però en 20 km i amb un primer desnivell no apte per a marqueses de Pixafreda. Avall i amunt i ves fent. Veus per on va el camí?

De tant en tant, quan ets al cap del barranc, un poble amb tres cases a punt de caure en venda i un padrí regant "papas". Dragos, cactus, "jubiletas" alemanys i anglesos, i puja i baixa, baixa i puja i vuit hores i un fart de mandarines silvestres desprès veus Santo Domingo de Garafía i dius "finalment!" però no! encara hi ha un altre barranc!!! Vint minuts més tard sí, finalment! Per sort no havia vist aquest perfil de la ruta abans de començar-la (ni la icona rosa de l'esquerra amb els tres triangles que volen dir "dificultat alta"):

A Santo Domingo no hi ha on dormir, així que agafem la guagua fins Puntagorda, però la pensió és plena, així que corre a agafar l'altra guagua fins Los Llanos de Aridane, que és la segona "ciutat" de l'illa, però hi arribem de nit i no hi ha ni una indicació d'hotels o hostals o el que sigui i demanem a un senyor que ens pensem que és el quiosquer, que ens diu que esperem que "ahora viene la señorita Jenny" que resulta que té una pensió. I que el senyor Julio ens hi acompanyarà. La senyoreta Jenny apunta els nostres noms i DNIs en una llibreta de registres i ens cobra. 15 €. Els dos. Sí, 7.50 € per cap. Aymadre.

El senyor Julio ens porta pel carrer de les casones luxoses, deixem enrera el cuartelillo de la Guardia Civil i comencen a creuar un parc i tot és més lleig i més xungo a cada passa, però mai tant, són les 9 de la nit i encara hi ha gent al carrer. Pugem una costera i ens fa entrar a una casa per un passadís sense llum que dóna a un pati interior i pugem unes escales i ens fa entrar en un pis a mig pintar i reformar, destartalat, però amb un llit fet amb roba neta. La dutxa, una manguera amb telèfon de dutxa a la punta que enxufem a l'aixeta de la pica. Aigua calenta ni ho somiïs. Anem a sopar i l'oferta és escasa i molt cutre però acabem sopant a base de "papas locas" i arepas i fet i fet està prou bo i ens costa 10 €. Els dos.

Costa dormir en un lloc tan cutre, però tinc les cames rebentades i finalment caic. L'endemà ens llevem d'hora i el senyor Julio ve a recollir la clau i ens regala un parell de pomes. A la llum del dia tot millora. Bé, el pis on hem dormit no millora, no ens enganyem. Esmorcem, i a la guagua, pròxima parada, Fuencaliente.

Santos que yo te pinté

Crítica de libro: Asfixía

De vez en cuando, cuando todo te parece una puta mierda me gusta coger un libro de Chuck Palahniuk ver que hay gente mas inmunda que yo.

Asfuxia, no engaña, desde el primer momento te avisa que no deberías estar leyendo este libro y que es mejor que ocupes tu tiempo en otras cosas.

Asfixia habla de los adictos al sexo, los que se meten botellas en el coño, pelotas en el culo, los que enseñan la polla a los niños, los que se agujerean el bolsillo del pantalón para tocarsela. Los que no prefieren un orgasmo a la mejor droga.

Asfixia habla de los que no esperan nada de la vida, solo el siguiente polvo, la siguiente mamada, el siguiente cunilingus. Asfixia habla de gente con una sola obsesión. Gente que no ama a nadie ni a nada.

Asfixía habla de un niño, de una madre perturbada y drogradicta, un niño que crece y que no sabe como llenar una vida ya de por sí inutil y sin sentido.

Asfixía es tu libro, si no crees en nada. Asfixía te deja sin respiración.

Cursa de Sant Antoni

Haver fet 85 km en 5 dies d’excursions amb desnivells acumulats més de 5000 metres amunt i 3000 avall, amb una motxil·la de 8 kg a l’esquena, no és garantía de res. Ja m’ho pensava, que per molt forts que tingui els bessons i els quàdriceps, i per molt que a La Palma aguantés tirades de 8 hores, córrer és córrer, i si no ho has fet des de la cursa dels nassos, es nota.

No treuré el llibre de les excuses, per a què. Les coses són així: si no entrenes no et queixis si al kilòmetre 3 ja vols abandonar. I t’ho penses seriosament fins al 5, però allà et donen l’aigüeta i dius va, tiro una mica més. I passes el 6, amb control de temps jo crec que per enxampar els que fan drecera, i veus que el que et toca llavors és Paral·lel, mmm què bé, i llavors et dius que faràs el que podràs i si no tires, doncs retirada amunt per Rocafort i llestos. Però no, ja no ve de tres kilòmetres, a un trot ben lent, però que et deixa continuar, i ui, un altre cop Sepúlveda, només dos illes de cases però just el troç més costerut, gràcies organitzadors per aquests moments de plaer intens… I va, Gran Via és planet, km 8 i avall per Muntaner, i un parell de giragonses més i emboques Floridablanca i això ja està, però recoi que lluny es veuen els numerets roigs del cronòmetre. I encara ets capaç de treure forces no saps d’on per redreçar l’esquena, impulsar-te amb els braços i fer els últims 300 metres corrent com una gasela enlloc d’una mandonguilla, que hi ha molta gent mirant. Però el crono no enganya, 1h 7’ és molt mal temps a la cursa on vas fer el millor l’any passat.

Tot i així, tot i el patiment, el plaer d’acabar, de no haver-me rendit, és insuperable. Primera cursa de l’any, la resta només poden anar millor, no?

M’encanten els diumenges amb cursa.

Capturado

A mi los The Cure que me gustaban eran los hispanos, La Dama Se Esconde

Enjoy the silence

New Year's Day

De cuando U2 molaban

Plou i fa sol

Les bruixes es pentinen,

plou i fa sol,

les bruixes porten dol.

Primer arc de Sant Martí de l'any, caçat pels pèls, uns minuts desprès ja no hi era.

I desprès de córrer....

A sopar a Poblenou, i desprès a l'apolo! Una mica de cua-marketing i a dins! Era festa 90's i calia aprofitar!!! Ja podria ser sempre així, bé, no 90's all-night-long, que també seria avorrit, però meitat 90's i meitat actual seria perfecte!

Mentre donava bots amb el meu vestidet moníssim de la muerte jo em preguntava si hi hauria molta més gent allà dins que portés 10 kilómetres a les cames, a part d'Alberto i servidora i dels que haguessin fet amb la bici el Club Ciclista Intersimbólico, i Margarita comentava que els joves ja no deien "que me chupes la polla". Deu ser que ara a l'escola fan més anglès del que vam estudiar nosaltres.

M'ho vaig passar bomba, i crec que no vaig ser l'única, encetant de forma genial un any que vaig prometre que seria "for you and me" i que si el "you" era plural ens ho passariem en gran.

Fuck you, I won't do what they tell me.

Cursa dels nassos 2011

Malgrat la campanya de pressió que li vaig fer a la pobra maca per "rajá", confesso que jo també vaig tenir un moment "quién-me-manda-a-mi-correr-10k-en-lugar-de-echarme-una-siesta" ahir a la tarda. Però res, a les quatre vaig enfilar cap a Poblenou, a córrer amb Alberto, Joan i Rayuelo piratilla.

No vaig posar-me, ni me les posaré ara, cap de les excuses de l'any passat per no fer-ho bé. Tornava a estar costipada com una sopa, encara ho estic, i havia entrenat el mateix o menys que fa un any, i a sobre, peso dos kilos més!

El meu temps de l'any passat no va ser gran cosa, 1h 05' 19", però aquest any ha estat pitjor!

1h 05' 25". Sis segons pitjor, ui ui, "¡cuidao!"

Però estic contenta perquè era el que li vaig dir al Barón que faria! Qui no s'aconforma és perquè no vol. Tanmateix hi ha lloc per l'esperança i per la millora. Millora perquè tot és millorable amb una mica més de constància, i esperança perquè els 5 primers km els vaig fer molt bé, els més ràpids ever, ni a la cursa de Sant Antoni l'any passat! "Només" 31 minutets! Quan el primer ja havia arribat!

Vaig sortir del meu calaix, per primer cop no em vaig quedar darrera de tot, i ara em maleeixo per no haver-me decidit abans, no sé de què tenia por. Córrer envoltada de tanta gent no em va molestar, igualment surto de molt enrere i no hi ha empentes ni cops, i realment em va motivar. No sabia a quina velocitat anava, ni tenia calculat el minutatge en funció de les cançons i vaig evitar conscientment de saber-la. Només escoltant les meues cames, les batzegades del cor i els esbufecs de la respiració. I Jeff Tweedy cantant "deceiving glory". Concentrada en córrer amb una bona postura, impulsant-me amb els braços, respirant bé, mocant-me amb eficiència (res de baixar el ritme per fer anar el mocador). Vaig saborejar la glòria quan vaig "caçar" la llebre de 60' i fins i tot la vaig poder seguir durant un kilómetre.

Desprès la manca d'entrenament va imposar la seua realitat i vaig anar afluixant i patint, i els últims dos km els vaig suar de valent i vaig haver de dir-me molts cops aguanta una mica més, ja veuràs com no caldrà que caminis... Córrer a les fosques tot el carrer Pallars (també retallem en això, senyor Trias?) no em va fer molta gràcia, perillós, i la Diagonal no s'acabava mai i a sobre haver de sentir xulos dient que se'ls fa extrany poder parlar quan tu treus el fetge per la boca.

A l'última corba el radar detector d'amics em va fer girar el cap a la dreta, que jo corria per l'esquerra com sempre, i allà eren l'Inquilino i el Barón amb la càmara, i no sé d'on vaig treure les forces per cridar "fatal!!!" i treure la llengua.

Però vaig arribar, vaig acabar, i no vaig caminar.

I ens vam fer aquesta foto tan xula:

Bon Any 2012!!!