Halfonista!

Soc una àvida lectora de Halfon des que el vaig començar a llegir, al juny de 2017, descobert gràcies a una recomanació del Xavier de nollegiu vista a xarxes, que va coincidir amb la presentació de “Duelo” poc després a La Calders, i des de llavors soc halfonista, com em va dir el llibreter de La Memòria quan vaig presentar-m’hi dos anys després buscant “El boxeador polaco” el dia que es posava a la venda. Haig anat comprant, i llegint!!! tots els Asteroides a mida que es publicaven, i la “Biblioteca bizarra” publicada a Jekill & Jill (com “Saturno”), la breu carta al pare que em va obrir la porta a l’univers Halfon. Vaig comprar “Oh gueto mi amor”, conte il·lustrat publicat a Páginas de Espuma, i vaig rebuscar on més havia publicat, i tinc llibres de Pre-Textos i el que ens ocupa, “Clases de chapín”, de Fulgencio Pimentel, que tinc des de final de 2017, no recordo on el vaig comprar. I no l’havia llegit fins ara, en ostentosa i onerosa contradicció amb el meu halfonisme autodeclarat, i sense explicació raonable i plausible. Era l’únic Halfon que no havia llegit tan bon punt comprat, i l’havia tingut a les mans moltes vegades i l’acabava deixant de costat. Fins i tot vaig agafar-lo un parell de mesos abans de l’estiu, pensant, ara sí, que vas a Guatemala! I no. Ara tampoc. És com si el llibre no vulgués que el llegís abans d’hora. 

Ruqueries, direu. 

La primera en la frente, us dic jo. 

Va ser agafar-lo fa deu dies, i començar a llegir el primer conte, “Mucho macho” i comprendre que ara sí que tocava. A la primera pàgina, un poble de nom impronunciable, Sayaxché, on vam estar; un protagonista que vol agafar una llanxa per anar riu La Pasión amunt o avall fins unes ruines maies, nosaltres vam agafar-la, la tiburonera, per anar al cràter blau, un punt del riu on hi ha un forat que, quan fa prou sol, és d’un blau intens i d’una transparència cristal·lina on vam nadar entre nenúfars enfonsats; una menció a la calor de Petén (era como estar permanentemente de pie ante las brasas de una cladera), que vam patir una setmana; i una paraula, mojarra, que es menja un altre personatge, i que ara sé que és un peix, que vaig tastar com a part del “tapado”, el plat garífuna sensacional i deliciós que vam menjar a un altre riu, Río Dulce, a pocs kilòmetres de la desembocadura al Carib.

Tot això a la primera pàgina!

Si l’hagués llegit abans d’anar a Guatemala, aquest i la resta de contes del llibre els hauria entès i gaudit d’una altra manera. No nomès per les paraules i expressions chapines que ara conec (ara sé que patojo és un nen, que diuen “no tenga pena” com equivalent al nostre “no hi ha problema”, que miren i veuen al revés que nosaltres, com els mexicans i suposo que tota Centre-amèrica i fins Colòmbia, diria, que “a la par” és “al costat”), sino que també sé que no et pots quedar mirant els homes que van armats, que a Petén i a la regió del Carib en vam veure uns quants i és una de les claus del primer conte.

A la Antigua vam anar a la llibreria El Tuerto, on tenien bona part dels llibres de Halfon, les edicions espanyoles, i alguna llaminadura que per descomptat vaig comprar: el conte “El boxeador polaco” en edició bilíngüe espanyol / kaqchikel, i el conte “Sobrevivir los domingos” en una edició mexicana en format revisteta a cinc duros. I vaig pensar que quan tornés no seria mala idea rellegir-lo, ara que puc reconéixer els llocs i les expresions. Però la pila de pendents, ja se sap. No ho descarto, però, els llibres de Halfon són breus, això sempre ajuda. 

Ho deixo aquí, recomanant-vos encarecidamente que li doneu una oportunitat. Si us enganxa com a mí, m’ho agraireu! 

PS: uns dies després vaig agafar “Duelo” amb intenció de rellegir-lo, unes pàgines si més no, a veure què. Doncs “què” és que a la tercera pàgina ja menciona el que va passar a l’ambaixada d’Espanya, “incendiada con fósforo blanco por las fuerzas del gobierno y matando a treinta y siete funcionarios y campesinos que estaban dentro”. Això va passar al 1980 i ho sé perquè l’agència ens va donar una llibreteta amb el programa del viatge i molt informació sobre la història de Guatemala i unes pinzellades d’arqueologia i antropologia, i el guia tambè ens en va parlar. Un dels “campesinos que estaban dentro” era el pare de Rigoberta Menchú, que s’hi havia refugiat perquè formava part de les protestes contra el “president” dictador de torn, i tots hem sentit a parlar de Rigoberta (i de Rios Montt, el general que es va posar al govern després d’un altre cop d’estat al 1982 i que va ser el genocida més sanguinari) però jo no sabia ni això de son pare ni el de l’ambaixada. I allò va ser el principi de la fi de la guerra, tot i que els va costar acabar-la, encara va durar fins el 1996, però és que l’havien començat al 1960!! Vam passar per Acul i Chajul, una de les zones indígenes que va patir més, putejats per uns i altres (l’exèrcit més que la guerrilla, també cal dir-ho), i vam conéixer gent que ho va viure de primera mà, i que recordava viure amagats al bosc menjant herbes i fruits silvestres. En fi. I per a això, senyors meus, serveix, de vegades, viatjar, i per a això, serveix, sempre, anar amb guies locals que t’expliquin coses. Que no em fareu cas, però jo us ho deixo dit. 

Tornant a Halfon, que digresso. Diumenge passat agafo “Elocuencias de un tartamudo”, l’obro a l’atzar, faig passar tres fulls enrere i llegeixo: “Estábamos echados bajo las ramas de un amate, etc.” Ja hi som! Que un amate és un arbre ja ho havia deduït, però és que ara n’haig vist, i m’han explicat, el guia, que d’aquests arbres en feien el paper els maies. I no passa res si no ho saps, jo vaig llegir el conte (“Mediodía”) tan tranquila, però tenir aquesta pisca més d’informació hi afegeix una altra capa.

Conclusió: a poc a poc, amb la calma, però no dubteu que rellegirè tot Halfon. 

Nicki Germaine - Springsteen, Liberty Hall

El divendres 24 de maig vaig rebre un email de la Calders. Estar subscrita al butlletí de sis llibreries i haig-perdut-el-compte-de-quantes editorials ha de servir d’alguna cosa. Aquell email era únicament i exclusiva per informar-nos de que el 21 de juny tindrien la Nicki Germaine signant a la llibreria el seu llibre de fotografies de Springsteen, i que si el voliem el podiem comprar ja clicant un enllç. 

Era divendres i tenia al cap el Primavera Sound que començava la setmana següent, però Bruce és Bruce, i tot i que el llibre no era barat (tampoc extremadament car), i de la Nicki només en sabia el que deia l’email, el vaig comprar tal com vaig acabar de llegir-lo. 

El divendres 21 de juny, havent dormit cinc hores perquè si el concert de Springsteen acaba a les 00:05 el metro ja no l’agafes i a Barcelona no hi ha taxis quan els necessites i fins que no vaig ser a Balmes amb Consell de Cent no en vaig trobar un i arribava a casa a les dos del matí, vaig arribar a la Calders a quarts de cinc, nerviosa com si hi hagués de ser el mateix Springsteen (i, spoiler, ni el Garry). Ja hi havia moviment, i més important, ja hi era la Nicki i havia començat a signar. Vaig recollir el meu exemplar i vaig posar-me a la cua. No érem gaires, encara, i ella, una senyora estupendíssima, guapa, elegant, amable i somrient, parlava amb els qui voliem el seu autògraf l’estona que fes falta. Jo vaig aprofitar per començar a fullejar el llibre. Només obrir-lo ja vaig veure que l’edició era sensacional, paper fotogràfic gruixut, composició neta, i fullejant-lo vaig començar a sospitar què tenia entre mans. No havia investigat res, havia comprat el llibre només perquè era de fotos de Springsteen i la fotògrafa, parella de Garry Tallent, me’l signaria. A mida que passava pàgines m’adonava que mai havia vist aquelles fotos i que aquell llibre era una joia. 

Quan ja em tocava la Nicki li va preguntar a la llibretera si podia aturar la signatura un moment i fer una mica de presentació, la llibreria començava a ser plena com un ou. El que ens va explicar:

Springsteen i la seua banda, que llavors ni es deia E Street Band, van fer una sèrie de concerts al Liberty Hall de Houston, Texas, del 7 al 10 de març de 1974. Vaig estar a punt de dir-li a la Nicki quan em va signar que jo tenia menys de sis mesos llavors, i la dedicatòria que m’hi va posar m’encanta perquè va per ella, per Springsteen i també per mi, encara que ella no ho sàpiga. 

El productor de CBS de la zona la va trucar perquè hi anés a fer fotos. Uns mesos després, al setembre u octubre, Springsteen hi va tornar a tocar, a Houston, i llavors la revista Rolling Stone li va demanar una foto dels concerts del març per il·lustrar la notícia. Li van pagar 50 dolars, i és la única foto que hi havia publicada de totes les que va fer fins fa poc. 

Passa el temps i el dia d’Any Nou de 2011 (sí, 2011!!!) reb una trucada d’un número desconegut i resulta que és Garry Tallent, preguntant-li si guarda alguna foto d’aquells concerts, perquè li ha demanat un ex-baixista i periodista que n’està escrivint una peça. Ella n’hi envia algunes en color, i es posa a rebuscar i en troba més, en blanc i negre, i les hi passa i ell queda astorat i li diu que n’ha de fer alguna cosa, però ella treballa i no té temps. El Garry i ella segueixen en contacte telefònic, i finalment ella es jubila i enlloc de mudar-se a Nova Orleans com tenia planejat es muda a Nashville amb en Garry. “And then COVID came”. Si feu comptes veureu que entre una cosa i l’altra han passat més de vuit anys. Llavors és quan Garry li demana si pot ensenyar les fotos a Bruce, i a Bruce li encanten, i tots s’adonen que són un tresor, perquè són just de quan començaven a deixar de ser uns desconeguts i abans que tot explotés amb Born to run, i que a més del valor documental tenen valor artístic, perquè són molt bones, i Bruce li diu, com tothom a qui les van ensenyant, de fet, que n’ha de fer alguna cosa, i que com pot ajudar. Doncs fent-me el pròleg, per exemple. 

Algú li passa el contacte de Yolanda Cuomo, que és una dissenyadora gràfica que ha fet llibres de Richard Avedon, Diane Arbus, Laurie Anderson and the like and many more, i la Nicki la truca sense gaires expectatives, però resulta que la Yolanda és fan de Springsteen i accepta encantadíssima. 

I la cirereta del pastís és que a dia d’avui la Nicki i en Garry estan promesos.

La Nicki Germaine s’ha autopublicat el llibre. Va dir que en va fer 5.000 còpies i que quan s’acabin, s’han acabat, que no el reimprimirà. Aquests llibres són molt cars de fer i ella el ven a un preu ajustat per a que sigui accessible als fans. Si aneu a alguns dels concerts que queden de la gira potser teniu sort i ensopegueu una altra presentació amb signatures. Va dir que en faria a Amsterdam, a Estocolm i a Londres. 

El llibre es pot comprar aquí: https://springsteenlibertyhall.com/

I a ella la podeu seguir a instagram: https://www.instagram.com/nickigermaine/

Bruce Springsteen & The E Street Band - dos nits de felicitat

‘Cause summer's here and the time is right

for going racin' in the street 

Quan l’any passat païa i processava el concert que havia presenciat, gaudit, ballat, saltat, després d’haver-me conformat a sentir part del primer des de casa (m’haurieu hagut de veure, que a les nou vaig ser conscient que el concert començava i jo no hi era i vaig dir, doncs a sopar, i després de sopar una sèrie, ja no recordo quina veia en aquella època, i quan va acabar i vaig apagar la tele, vaig sentir la música, claríssima que era Springsteen, però tan aprop que vaig pensar que algun veí l’havia posat a tot drap perquè tampoc hi anava, però no semblava venir dels patis, era estrany perquè sonava a la banda de Travessera però no a la de Puigmartí - que és el carrer que dona a l’Estadi, per dir-ho d’alguna manera - i sonava llunyana tot i que la sentís clarament, i pugués seguir-ne la lletra, i llavors se’m va ocórrer mirar tuiter i sí, el vent bufava ves a saber com i se sentia a Sagrada Família, a Tetuan, a Gràcia, clar, mitja Barcelona el sentia, i vaig seure al costat de la finestra a un tamboret i em vaig quedar allà fins que va acabar passades les dotze, en vaig sentir gairebé la meitat, vaig plorar i tot a algunes cançons mentre les cantava fluixet) pensava que a Springsteen li quedaven ben poquetes gires, que de fet aquella podia ser l’última, tot i que al 2025 el Born to run compliria 50 anys i bé mereixia una gira, era ben conscient que era difícil que passés. I vaig decidir que si tornava, i esperava molt fort que tornés, l’aniria a veure, sempre, petés qui petés. Perquè és una benedicció poder veure’l encara, a ell i la E Street Band, i emocionar-te i ser feliç per unes hores i uns dies abans i després, perquè la petjada que va deixar fa molts anys és indeleble i veure’l, tot i que sigui de lluny, un ninotet petitet engrandit per unes pantalles prodigioses que fan màgia, renova l’emoció i l’amor que li tinc, la fe i la convicció que les seues cançons m’han salvat i em salven, coi, si em cauen uns llagrimots galta avall que omplirien un didal mentre escric això. 

Així que quan al novembre van anunciar nova gira i data a Barcelona, vaig engegar la maquinària de trobar algun còmplice amb qui anar-hi i el dia que tocava vaig bloquejar l’agenda per a que ningú em distregués i quan es van posar a la venda vaig aconseguir l’ansiada “pista trasera”. “Trasera” perquè els còmplices eren fans però no tant com per deixar anar el dineral que costa la davantera, i no ens posarem tiquismiquis. Com que a Madrid feien dos concerts, que van acabar sent tres, aconseguir les de Barcelona va ser menys “jocs de la fam” que altres anys. Però van volar i van anunciar la segona data el mateix dia, i llavors ja vaig anar a buscar una còmplice que és true hard fan i que estava disposada a gastar-se els calerons per gaudir de la pista davantera. Dit i fet i aconseguit. Ara tenim un problema, perquè once you try davantera you can never go back, però ja ho trobarem. Perquè al 2025 hi ha gira. Hi ha les quatre dates desl concerts postposats per afonia severa, i bé, no ens enganyem, està en forma però no tant i fins l’últim moment no hi ha res segur, però els rumors del fandom ja fan llistes de més de deu ciutats per completar aquestes quatre, ja que s’hi posen. 

M’estic desviant. 

Els concerts d’enguany. No ha plogut, no ha fet calor, el públic ha tornat a estar entregat (amb alguna inevitable excepció) i Springsteen ha tornat a estar pletòric i la banda impecable. M’haig tornat a quedar sense Candy’s Room, que sí que va fer el divendres a Madrid, el 14 de juny, concert ja legendari entre el fandom, i em dol especialment perquè sí que la va fer l’any passat aquí a Barcelona, però el primer dia, i a la primera part del concert, així que ni sentir-la de lluny, i no l’haig sentit mai en directe, i com que és de les que cauen amb comptagotes, ja m’estic fent a la idea que mai la sentiré. M’haig quedat sense d’altres predilectes, My city of ruins, de les noves, Rosalita, Growin’up de les antigues, que ara no ho miraré (ja haig perdut una bona estona abans comprovant que no, que mai haig sentit Candy’s Room en directe), però juraria que mai les haig sentit, i també coll avall que això ja no passarà. 

Però és igual. Tot i que a mi em sobra tant BITUSA, que era normal que enguany dominés, que és el 40è aniversari, i em sobra perquè treu altres cançons del setlist, però després sóc la primera que les balla i les canta totes, i que maleeix que el segon dia se salti No surrender, perquè No surrender, fixa sempre, per favor i gràcies, qualsevol setlist em fa feliç, coi, són Bruce Springsteen i la E Street Band!

Si em poso a comparar, que és lleig, però ja que hi haig anat els dos dies, doncs també és la gràcia, dijous vaig saltar i ballar més, normal, l’emoció del primer dia, i des d’on era, mig camp endavant, percebia millor la vibració de l’estadi, si el pública cantava o no, si llevaven els braços, si saltaven. Dissabte, al mig del pit, tu ho vius amb més intensitat, perquè segueix estant lluny, és un estadi, però prou aprop per veure’l sense haver de recórrer a les pantalles i copsar-ho tot l’escenari a ull nu, i quan va als costats i no et tapen els cartells, el veus realment aprop, i se sent millor, també, però et perds la reacció de l’estadi. Vaig gaudir molt de poder mirar-me els altres membres de la E Street Band i els altres músics que ningú mira, les coristes les millors, sense parar de ballar en tot el concert encara que no cantessin. La veu de Springsteen, millor dissabte, va arribar on va voler i no rascava. La banda, imparable sempre. El setlist, doncs dissabte vam tenir les sorpreses del Nebraska, Atlantic City i Reason to believe, però no va fer No surrender, ja ho haig dit. El tram final de greatest hits és pràcticament invariable, així que els no tan conoisseurs no tenen decepcions per haver-hi anat un dia i no l’altre, i a la primera part on hi ha els canvis, els true-fans sempre tindran sorpreses agradables i decepcions a parts iguals.

Els punts negatius: 

La colleta que vam tenir dijous a la vora, que s’havien gastat 90€ per anar a xerrar, els vaig demanar silenci dos cops, la segona una que anava amb mocador BITUSA al cap em va mirar amb odi, però li vaig fer un favor, s’estava perdent el concert!

Els guiris alts. Fora guiris alts dels nostres estadis! Són una plaga i en vaig tenir davant els dos dies. 

Els true-fans del pit que tenen el cul tan pelat de sentir Born to run que ja ni s’immuten, o que aplaudeixen i s’emocionen més amb Wrecking Ball que amb She’s the One. Excuse me?

Els punts positius, i tanco: 

Les cares de felicitat de la gent, els somriures d’orella a orella, l’esquena i els peus adolorits dels que hem plantat (i saltat) les tres hores de concert i una hora i mitja abans però que per art de màgia no fan mal. Em volia tallar els peus? Sí. Hauria tornat a plantar (i saltar) quatre o cinc hores avui? També. 

Soc ben conscient que potser aquests seran els últims concerts a Barcelona, poden ser els últims malgrat les dates confirmades l’any que ve. Ja no soc a temps d’anar a una ciutat de les que li queden fins el juliol a Europa, tampoc no cal. Però faré mans i mànigues per tornar-lo a veure l’any que ve, no en tingueu dubtes. 

My love will not let you down.  

Primavera Sound 2024 - Dissabte

Dissabte només tenia marcat el concert de PJ Harvey. Com que cada any em preparo menys el Primavera, i com que vaig passar una bona estona entre l’esmorzar i el dinar escrivint aquestes cròniques, no havia escoltat ni un dels grups que no coneixia, que eren el 95% del cartell d'aquell dia. The Lemon Twigs eren massa d’hora, i entrant la música que venia de l’Amazon em va cridar com si fos el flautista d’Hamelin, i allà que vam anar a veure Water From Your Eyes, que sonaven una mica a Sonic Youth, una mica a Mercury Rev, i van ser una forma excel·lent de començar una jornada caòtica i marcada per la pluja.

Entre les 18:45 i les 18:55 començaven quatre concerts que hauria vist. Royel Otis per la versió de Murder on the Dancefloor, però eren a mordor i això els descartava automàticament, Militaire Gun, Lisabö i Depresión Sonora. Va haver un empat entre Militaire Gun i Lisabö, que als penals va guanyar Lisabö, que són garantia de solvència sonora i integritat, compromís i lluita i van projectar una bandera palestina (#FreePalestine) a l’escenari i llegir un poema d’un poeta palestí. Gora Palestina!

D’allí a agafar lloc per PJ. A l’escenari del costat 070Shake tenia un pogo una mica inexplicable i de primer em va fer gràcia, però em va acabar semblant repetitiva i crec que podré culpar-la quan la propera revisió d’oïda reveli una pèrdua significativa pels greus descontrolats. 
La deessa Polly Jean va sortir puntual just quan començava a ploure. Fluixet primer, xim-xim, però va anar apretant i com que apretats també estàvem nosaltres, i a quarta fila, obrir el paraigua no era opció. Em va salvar el concert i la nit sencera una bossa del Caprabo que ves a saber perquè duia Mireia a la motxilla. 

Cadascú va fer el que va poder (Xavi, dolent, però quin fart de riure): 

 

El setlist que va anar dels discos més recents als més antics, va obrir amb la preciosíssima Prayer at the Gate i va incloure Angelene (prettiest mess you’ve ever seen), Let England Shake, la taquicàrdica 50 ft Queenie, i va tancar amb Down by the water (literal) i To Bring You My Love (indeed). L’hora i quart de concert es va fer molt curta. També la vull a l’Auditori o el Liceu, por favor y gracias.

I va parar de ploure tal com va acabar el concert. Per sort portava una caçadora a la tote, així que bossa del cap fora, jaqueteta a la bossa, bossa a la tote, caçadora cordada fins al coll i amont. La riuada de gent que baixava la vaig entendre quan vaig veure fotos i vídeos de la zona de menjar, on es va refugiar tothom. Nosaltres vam anar a refugiar-nos sota la pèrgola que abans quedava a la dreta de l’escenari Primavera-Rockdelux, el de la gespa darrere, per veure Bikini Kill jefazas, i sort, perquè va a tornar a ploure, i va tornar a parar quan va acabar, i llavors va començar la nit més caòtica i alhora sorprenent i divertida. 

A sabre: 
ROMY, que com va dir Jesús, haver-ho explicat bé des del començament! El que calia explicar-nos era que és la cantanta de The XX i jo segueixo preferint un grup que faci música amb instruments, però les seues bases i la seua veu preciosa fan el fet. Una estona. 
Ens en cansem i baixem sota la fotovoltaica a veure el final de Mandy, Indiana (no puc evitar recordar els Spinto Band i el seu temazo incontestable, encara que aquests, res a veure). 
Alcalá Norte. El hype, les cançons més oscurilles m’agraden més que la famosa, però sé que podria haver estat a qualsevol altre escenari (unes japoneses a la Grada jove, per exemple) i hauria aprofitat més el temps. No són ells, soc jo. 
Com que tenim part del grup al pogo, la Silvia i jo intentem fugir a veure les mencionades japoneses, però un altre grup ja ve cap aquí i volem veure Model / Actriz, així que ja no ens movem. Model / Actriz bolazo, flipant. L’endemà m’empenidiria de que m’hagués fet mandra baixar a mordor a veure la Róysín Murphy, però el primavera ja pot ser això, un seguit d’encerts inesperats barrejats amb males decisions que si tot va bé i els grup i cantants aguanten, en algun moment es podran revertir.
Quan va acabar Model / Actriz una mica de Pelada, només calia girar-se i mirar cap al mar, i després vam anar a moure el cucu, i poc m’ho pensava que ballaria regueton amb DJ Playero. Mai diguis mai. 
A quarts de cinc enfilava el camí del metro, quin gust. A veure si l’any que ve tinc el tramvia fins Girona i m’estalvio els drames de la tornada. Perquè hi tornarem l’any que ve, oi? 

Primavera Sound 2024 - Divendres

Divendres volia arribar a Ferran Palau, que al pobre el van posar obrint mordor a les 17:30 i devia tenir un paquet de fans de Lana del Rey que es veu que feien cua abans que obrissin i van entrar corrents per agafar lloc i que no devien entendre res i si hi va anar algun fan, del Ferran, el va veure de lluny, com em va passar al primer Vida, que per culpa dels lanadelreyers vaig veure Yo la tengo a cinquanta metres de l’escenari. Fora dives dels nostres festivals! Vaig arribar al final d’Aiko (el grupo) i molt bé, me les haig d’escoltar aquestes noies, per un moment em va venir un flaix de Nosotrash. Fer temps fins a Scowl va ser treure el cap a Silica Gel, coreans powerpop amb guitarres que direstraitstejaven, a NUSAR3000, jovenalla perrejant, vaig fer un vídeo pels meus nebots, que potser ho coneixen i passejar fins a mordor a veure Ethel Cain, que ens va semblar un pastisset empalagós. Amunt, tornem a l’adidas(forever)-vice-ouigo(el nom que no va triomfar)-albini-abajo, Scowl són guitarrers i cridaners i molen, però un festival és com Tinder, sempre hi pot haver una cosa millor i cal comprovar si The Last Dinner Party mereixen ser la sensació de la temporada, i ok, per què no. Bona veu, bones cançons, notable alt, però me’n vaig mentre acaben per agafar lloc per Yo la tengo, que no acaba sent un gran lloc perquè hi ha més gent de la que esperava i l’escenari és gegant, però lateral davant està prou bé, i el setlist inclou perles com Autumm Sweater i acaba amb Tom Courtenay (Julie Christie, the rumours are true! papapapapapararara papapapapapararara) i Blue Line Swinger i no sé si soc prou conscient del privilegi que és haver-los vist dimarts i veure’ls avui i que unes hores més tard veuré The National per segon cop també en tres dies, els meus dos grups favorits, si arriben a portar Teenage Fanclub em poden enterrar als juncos. 

Breu apunt per informar que James McNew va obrir el Microclima Sound a Ultralocal, la millor botiga del mon!, i que em va fer ràbia no haver-ho sabut perquè potser hi hauria fet una escapada, i que Ira i Georgia van ser-hi també. Això també és un privilegi, i tot i que jo no el vaig gaudir, em fa molt feliç. 

Després de Yo la tengo, sopar a la grada jove amb BADBADNOTGOOD, que no esperava que fos una banda de jazz, el que n’havia sentit, i m’havia agradat molt, era més marvingayer, però molt bé el tros que en vam veure. Que ens va poder l’ànsia d’anar passant per agafar lloc a The National, i val, la jugada ens va sortir bé, abans que comencés Lana del Rey ja estàvem a les primeres files davant el micro de Bryce, però mother mine la Lana del Rey. No volia que se’m tiressin a sobre els fans però si dissabte Miguel va respondre al meu “no me gustó nada” amb un “ayer The National fue una mierda”, no em callo: és una petarda pàmfila, sense substància ni sang a les venes que no té ni veu ni gràcia ballant, de debó no entenc l’èxit. Allò va ser un suplici, quina diferència amb fa dos anys, que el concert del costat va ser el de Beck! 
Anyway, estàvem a cinquena fila i si bé vam començar molt apretats, de seguida es va esponjar una mica i per a quan van tocar Abel ja tenia el suficient espai per botar com un masai sense xafar a ningú. Al setlist hi havia Apartment Story, però no la van tocar, com confirma el setlist que la banda va penjar al seu instagram. Potser va ser el dany colateral del retard d’un quart d’hora o més de la diva? Molt semblat al de dimecres, amb poques variacions, van incloure Squalor Victoria a l’inici, al final, abans de Mr. November, dimecres van fer Weird Goodbyes i divendres Light Years, i van repetir Abel, que sempre la presenta Bryce com una cançó que fa anys que no toquen, però és una veritat a mitges, perquè el primer dia de Lisboa la van tocar, i ara dos cops més, i com sigui per mí és una sort que hagi tornat, perquè va estar fora dels setlists durant anys. Es van deixar Vanderlyle (un grupet de fans van cantar-ne un tros quan els roadies ja arreplegaven equip), però sempre hi ha la triada final Mr. November (ho vaig dir a tuiter i em reafirmo, I used to be carried in the arms of cheerleaders és la millor línia de lletra de cançó), Terrible love i About Today, i dijous parlava amb el Presi d’això, ell deia que ja era massa previsible, que tenien prou repertori per canviar-ho, però no m’imagino un concert de The National sense esgargamellar-me cridant I used to be carried in the arms of cheerleaders o it takes an ocean not to BREAK! i jo li deia que és com els canelons de la mama, que són sempre igual de bons i per això mateix en vols menjar cada cop que en fa (sí, vaig comparar The National amb els canelons de la mama, aquesta no l’hau vist vindre). Matt va estar una mica menys fi que al Razz, però al Razz havia estat estratosfèric, així que al Fòrum va fer un dels seus millors concerts. I el bessons Dessner, els germans Devendorf i el Lanz i el Resnick no tenen un dia dolent i divendres estaven en plena forma, i feliços, abraçant-se al final del concert. Sensacionals.
El noi que cada nit sua tinta tirant cable a Matt va fer boles amb uns quants setlists i els va llençar al públic. Jo tenia a les mans la cinquena botella d’aigua cortesia del festival (gràcies, gràcies, gràcies, diu moltes coses bones de l’organització que repartissin aigua durant els concerts, i del públic que fessim cadenes de mans per anar-la passant enrere) i igualment no sé agafar una cosa que em llencis ni entrenant, i a més les boles van anar lluny, però una va rebotar, hi va haver una petita lluita al terra i no vaig saber qui l’havia agafat. I als cinc minuts, quan la gent havia marxat, sorpresa, l’havia pillat Matías, per a mí, només a canvi d’una fotocòpia. Qui té un amic té un tresor. 

Jo tenia el dia fet, però encara vam tenir ganes d’anar al final de Brutus, molt bé, i de deixar-me convéncer per veure Mushkaa, ja està, ara soc jove i moderna o també m’ha d’agradar perquè em donin el carnet? Too old for this shit, però ella em cau bé, a tope amb el jovent. Va sortir mitja catalanor a fer colabos (es diu així, oi?) però jo no en coneixia ni un: Julieta, Maria Hein, els Tyets (diuen, jo no sé quina cara fan) i no sé qui més. Molt bé. 
Au, cap a casa que és tard i vol ploure, i plou, i m’enganxa perquè divendres la llançadora no va fluida i faig cua moooooolta estona, i comença a ploure i només xispeja i per sort trobo un taxi pujant Passeig de Gràcia que em salva d’arribar a casa molla com un pollastre.

Primavera Sound 2024 - Dijous

La veritat és que vas al Fòrum amb un altre ànim quan el dia abans ja has vist el teu grup favorit. Més alegre, més feliç. Quina entrada més pastelosa, Andrea. A vere, torna a començar. 
M’hauria agradat veure el combo Ángeles, Víctor, Gloria y Javier però les 16:30 sempre és massa aviat, i més si t’has entretingut a fer-te un horari a mà per assegurar que podràs llegir-lo, ja que l’organització s’entesta a ignorar la presbícia del 50% (mínim) dels seus assistents i no augmenta la mida de lletra dels horaris. 

També dec ser una de les tres últimes persones que no pugen el DNI a l’app i han de passar per atenció al client a validar l’entrada. Cada any hi ha menys gent, dijous ningú, jo soleta, el tràmit em va costar dos minuts, ho recomano molt.
Però vaja, que a les cinc ja tenia l’entrada validada, la polsera al canyell i era dins. La primera parada, despres de trobar Matías i Lourdes, Como Vivir En El Campo, dels millors grups del panaroma nacional, si me preguntan. Una de les últimes cançons va ser La partida, que va explicar que la va somiar, que la sentia a la radio i era una cançó de Yo la tengo, però que no ho era, és clar, i que la va fer, i que va escriure a l’Ira per explicar-li, que Ira mai li ha contestat, que algú li digui. La veritat és que podria ser una cançó de Yo la tengo. 

D’allí, i havent trobat a Mireia, a Voxtrot. Bé però sense substància, només el hit, que van fer l’última, tenia una mica de sang. Següents, Arab Strap, que crec que no els havia vist més des de ni sé quan va ser, però va ser al Razz 3 i els va telonejar Evripidis and His Tragedies quan aquests acabava de treure el seu primer àlbum, fes comptes. Per desgràcia meua el concert va coincidir amb el moment en que van començar a arribar amics i l’Elena em va enviar una foto que se suposava que el Matt Berninger era entre el públic i jo dic que sí però el Presi diu que no, que era un pavo que se li assemblava molt però no ho era, i després vaig veure a IG que Matt havia estat al concert de William Basinski, que solapava amb Arab Strap, i potser ho va dir ell mateix durant el concert, ja em falla la memòria? (normal després de la sobredosi de concerts, emocions i cervesa, pa’qué mentir, que suposa un festival) que era el millor disc de no sé quina comparació hiperbòlica va emprar. 

D’Arab Strap a Manekin Pussy, el grup mal programat del dia perquè l’escenari Plenitude vessava, i des d’on ens vam haver de quedar se sentia amb els greus de la Boiler Room embrutant (la Boiler jo l’enfonsava al mar, també us ho dic) i veure, no es veia res. Jo volia anar a Dillom per fer la gràcia, però res, Manekin Pussy de lejos no es bailar, i d’allí a coses sèries, Blonde Redhead, però tenia urgències fisiòlogiques i unes amigues que es volien comprar la samarreta de Pulp, i dona gràcies que vam tornar just quan acabaven amb el hit. Vaig resar tres avemaries de penediment i contricció. Dissabte em va dir Javi que havien estat els teloners d’un concert d’Interpol al Razz allà per 2008 0 2009. No me’n recordava pas.

Tenia apuntat billy woods, i altres van anar a Amaarae, que l’havia escoltat però no recordava si m’havia agradat, però no sé com em vaig trobar a mordor veient una estona Vampire Weekend. I com que mai m’han acabat de amb la Silvia vam decidir fer excursió llampec a Beth Gibbons, sort que es va imposar el seny. Quina meravella. Que me la portin a l’Auditori, si us plau i gràcies. 

En vam marxar abans que acabés per tornar a mordor a la carrera i agafar un lloc decent per Pulp, a saber, lluny però bailongo. Què dir de Pulp que no hagin dit altres millor? Que són part de la nostra vida, i que són la colla pessigolla que voldries tenir d’amics, i que Jarvis és un showman i que Common People sempre sempre sempre ens farà embogir yeah yeah yeah yeah yeah yeah, yeah yeah yeah yeah yeah yeah

Justice, una estona, we are your friends you’ll never be alone again

i tornar als escenaris de dalt, treure el cap a Peggy Gou just quan Villano Antillano va sortir a fer la colabo (visca!!) i cap a casa. 

Primavera a la Ciutat 2024

El Primavera Sound no són només els tres dies al Fòrum. Si vols i pots i t’abelleix, pots començar dilluns a alguna sala de la ciutat. I diluns resulta que tocaven Maustetytöt, les noies de Fallen Leaves, que jo no haig vist perquè sóc un desastre i una indocumentada, però Iván i Carmen em van dir que hi anaven, i som-hi. Em va encantar. Tenen un humor negre com fosques són les lletres i alegre la música: “després de la gira per Finlàndia pensava que el nostre èxit era per les lletres, però ja veig que no”. La cançó que em va agradar més és “Jos mulla ei ois sua, mulla ei ois mitään”, que una dedica a l’altra, són germanes, “sense tu no sóc res” o una cosa així. Preciosa. Ens van agradar a tots. 

Dimarts la cirereta era Yo la tengo a l’Apolo. Que els hem vist vint vegades, i d’aquestes vint, setze han sigut a l’Apolo, però mai s’ha de dir que no a un concert de Yo la tengo, aquest íntegrament de versions. Versions des dels Kinks a Sun Ra, passant per la Velvet (quinze minuts d’Heroin) i els Troggs (With a girl like you, pararapapà pararapapà). I com ens va dir Ira en acabar: “Estic segur de que us veuré a tots divendres, oi?” El dubte ofén. I va atansar-se a la taula de merchan a signar i fer-se fotos i fer feliços a uns quants. Menció especial a la noia de menys de trenta que abraçava el vinil de “I can hear the heart beating as one” i no sabia marxar d’allà després d’aconseguir firma i foto i felicitat eterna. 

Dimecres era el dia de l’ànsia, de cancel·lar les reunions d’última hora de la tarda dient que I’ve got a personnal appointment per poder arribar aviat al concert que The National feia al Razz en horari europeu, de set a nou, la forma en què el festival ens demana perdó per impedir que les seues gires en sala-pavelló facin escala a Barcelona des de ni se sap quan, d’acord, perdonats fins l’any que ve. Vaig poder sortir de casa a un quart de sis i entrar a la sala poc després de tres quarts, i colocar-me enganxada al paquetet de gent que ja hi havia, unes vuit o deu files, i au, a esperar una hora dreta. Aviat vaig tenir companyia, Jesús, Pepe, Cris, per fer passar l’estona més ràpid. I a les set i deu per fi Sea of love. Van fer un setlist equilibrat, de temes nous i vells, moguts la majoria, tot el mogut que pot ser una cançó de The National, tot i que jo faig bastanta nosa quan toquen Apartment Story, Abel, Graceless, Day I Die i alguna més que em fa saltar com si tingués molles d’acer enlloc de bessons. Flaixos del primer concert de Lisboa, que van tocar Lit up, súper favorita de l’Alligator que em va fer pensar que si la tocaven sacrificarien Abel, i no, la van tocar la següent i el meu deliri encara està enganxat a les vigues del sostre de Campo Pequeno. No va sonar gaire bé, si més no a la part davantera on era jo, però això ja passa al Razz, i a d’altres concerts, si vols el caliu i la bogeria de les primeres files, a vedades toca sacrificar que les cançons sonin com han de sonar, com saps que poden sonar, i que Graceless, per exemple, que la reconec en cinc segons, me’n costés deu, o que els puntejos que donen la melodia quedessin diluits a moltes cançons sota la distorsió. A mig concert vaig tenir a ull Bryce Denvedorff, primer no el veia, i us recomano molt que li dediqueu alguna estona. Mirar com toca la bateria és ASMR. A Aaron my love el vaig tenir davant tot el concert, i jo sé que em reconeix. Em reconeix com segur que reconeix molts fans a qui ha vist tantes vedades a les primeres files i de qui el seu subconscient sap que en algun moment hi ha intercanviat les quatre frases típiques, I love what you do, thank you very much, encara que al nostre cas és més remarcable perquè li vam contar a Copenhague que l’any anterior haviem anat a Eaux Claires i que érem de Barcelona. Matt estava en forma i afinat i no va saltar al públic però es va fotre pel damont dels que eren a les primeres files, qui va vulguer va poder comprovar la qualitat de la jaqueta de vestir que portava, oi, Matías? 

Els somriures dels bessons (els Dessner, no els meus d’acer) mirant-se amb complicitat quan les primeres notes de Mr. November van provocar el deliri a la sala, impagables. Deliri que es repetiria amb Terrible Love it takes an ocean not to break. 

Acabar amb Vanderlyle Crybaby Geeks és el normal a gairebé tots els concerts però no als festivals, així que és possible que la de dimecres fos la primera vegada que la vam poder sentir a Barcelona, perquè a les anteriors visites a sala, Sidecar al 2005 (no hi era, jo crec que només hi van anar Rafa i Joan pinypon, i el Maurici Ribera, i ja, ells tres) o a l’Apolo el 2007 (el meu primer concert d’ells, amb febre, never forget) la cançó encara no existia. Pell de gallina, sempre. 

En resum: ells pletòrics i feliços, jo emocionada i feliç. 

You don’t know how much I love you. Do you?