martes, 8 de julio de 2014

Vida 2014 - dissabte

Vaig oblidar-me de contar-vos a la crònica de divendres que corria el rumor pel recinte que tres fans de Lana del Rey ja feien cua a la porta. Doncs sí, allà estaven, assegudets a un marge, quan vam marxar. En fin. 

Dissabte. Abans de les dotze en peu i llestes per sortir i ser a les dos al Molí de Mar, al Vida for Musicians, que tenia com a gran (únic per mi) atractiu la presencia d’Ira Kaplan a la presentació del llibre que ha escrit, Big day coming. Vam arribar i quatre britànics donaven trucs per fer diners en aquests temps en que no es ven ni un disc. Molt interessant, sobre tot el noi de la dreta, però no van dir res (al menys l’estona que hi vaig ser) que jo no faria, i això que no m’hi dedico. O jo sóc molt llesta o la gent té menys imaginació que un conill. 

En acabat vam saber que la presentació s’havia suspés perquè una tempesta elèctrica havia endarrerit el vol de Yo La Tengo. Decepció, però ells arribaven per tocar! Vam fer el modern una estona i cap al passeig a dinar. Vam provar sort a La Sal i en vam estar. Vint o trenta minuts d’espera més tard érem asseguts a la taula al costat de Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernandez Miró. I ens vam posar les botes, clar. 

El dinar es va allargar una mica i ens va fer arribar tard al seu concert, i això que era a un quart de nou. Estava ple com un ou, vam posar-nos darrera un arbre i vaig sentir-ne dos cançons. Però ai. Pell de gallina. Confesso que m’havia fet mandra escoltar-los i avui ja he buscat on puc anar-los a veure. I ho he trobat, quatre d’octubre. 


Els nervis per prendre posicions per Yo La Tengo van poder amb mi. Allà estava, deu minuts abans que comencessin i ho van fer amb uns altres deu de retard. Deu files atapeïdes de fans de Lana del Rey ens impedien apropar-nos-hi més, però no em queixo, bona ubicació. No he trobat un setlist decent, però us puc assegurar sense dubtar que van tocar Mr. Tough (què no donaria perquè alguna vegada toquessin Black Flowers, la que la segueix al disc...), Little Honda, Ohm (crec que va ser l’última) i Sugarcube, gloriosa, que em va fer començar a saltar i acabar desfargada, tan mona que anava jo. Un concert sorollós i delicat alhora i això potser només ho entendràs si ets fan de Yo La Tengo, i jo cada cop en sóc més, i més desprès del concert a l’Auditori l’any passat. Ja podia donar per bo el Vida, confirmació del meu amor etern a Yo La Tengo. 



Desprès, calia sopar, i ho vam fer mentre Hidrogenesse cantaven soy un disfraz de tigre, caballito, pony, yo he venido de mi casa, yo-he-venido-de-mi-casa i nosaltres feiem molta cua entre corones de flors. 

Ai, els fans de Lana del Rey, pa’echarles de comer aparte. Encara ric de dos noiets alts com un sant pau que es tapaven les orelles al concert de Yo La Tengo. 
De Lana del Rey només diré quatre coses. Fans histèrics (els de les corones de flors al cap), es van passar les primeres cançons cridant a cada acord o a cada gest gens estudiat que feia. Va fumar-se tres cigarretes a l’escenari (no té ovaris de fer-ho als USA) però el pitjor de tot és que en una calada se li va descobrir el pastel: no pots dir oh baby oh o el que digués amb la boqueta tancada que treu el fum. El moment bany de masses, abans o desprès, gràcies, que no tinc cap necessitat de veure deu minuts d’egocentrisme disfressat d’adoració als fans. I el pitjor de tot és que vaig sortir d’allà sense despentinar-me. Ni un ai al cor, (quina diferència amb Sílvia Pérez Cruz!) ni uns peus ballant, ni una emoció més enllà de l’avorriment distret (oxímoron). 

Desprès, Austra, més tecnopoperos (ui què m’ha dit), s’ho van prendre amb ganes i feien ballar, no demano més. 


Pional, o la sorpresa de què bé que canta i quina llàstima de posada en escena, clar, pobre, si ell s’ho fa tot amb el sinte i el micro, per molt bé que ho faci, i ho fa, queda deslluït. 

Paus, dos bateries enfrontades no poden fallar. Més experimental però allà van tenir-me de principi a fi. 


Els djs del final, souleros com no podia ser menys a Vilanova, i això no és un elogi. Vaig aguantar com vaig poder, i vaig poder molt que no vaig ni anar a seure a un racó, amb una musica regular. Espero que l’any que ve aprofitin l’espai inmens que tenen i plantin un dj alternatiu a La Cabana, per exemple. Vull ballar Common people al mig del bosc. 

El final de festa el vam fer diumenge a La Daurada. Sí, hi vam arribar. A Bflecha començada i a Femme i el seu pop ¡toma ya! que em va agradar més que Lana del Rey. 



Abans que comencés Pional van anunciar la primera confirmació del Vida 2015, Andrew Bird. M’espero una mica més, però a poc que li faci les vores a l’edició d’enguany, allà em tindran, a inaugurar l’estiu al costat del mar. 

1 comentario:

Volem saber dijo...

Si tot això està molt bé, as ususal, però volem la crònica sexual del festival.